El meu Blog.

Eco-consum de masses.

2011-11-20T23:05:00.001-08:00

Es innegable que el consum ecològic-natural va lligat amb un ideal de vida sana, lliure de productes químics, lliure de transgènics, sostenibilitat, consum de proximitat, slow food, etc.

Al mateix temps, el consum d'aquests productes evoluciona i d'un consum molt residual, està passant a ser una indústria. Aquesta indústria explota el sentiment no sempre realista de comprar un producte "diferent" i de "fet a casa" per vendre els productes suposadament naturals-ecològics, malgrat que de fets a casa i de diferents, no tinguin res.

Com a tots els sectors hi ha de tot per tots els gustos, pero n'hi han que s'el hi veu el llautó i molt.
Un exemple és el Veritas. Es tracta d'un supermercat que explota aquest sector sense contemplacions, ven "menjar de veritat, menjar que té tot el que ha de tenir un aliment i no té res del que no ha de tenir", que no vol dir res, pero que la posada en escena es bona perque presenten els productes com a artesanals i alternatius i clar això te ganxo i s'inflen a vendre. http://www.veritas.es/

Per altra banda hi han els idealistes que realment creuen en els ideals del consum sostenible i dels productes de proximitat com a benefici per la societat del demà. Aqui uns exemples:
Van a pedal, repartiment de productes naturals a domicili en bicicleta. http://www.vanapedal.es/
Productes ecològics i ètics de tots tipus. : http://www.ecotendencia.com/es/
Cooperativa de pagesos Horgànic a Casa, es una cooperativa de pagesos i grups de compra a BCN: http://www.hortganicacasa.cat/
Compra de caixes de fruita a BCN: http://www.hortadeleixample.es/huerta.php
I més caixes de fruita: http://www.apadrinaunhuerto.com/

I després tenim als radicals. Associen menjar bé amb acabar amb el règim establert... com dic en el fons també pensem en això cuan comprem ecològic, pero potser no cal passar-se, no. No es lo mateix comprar una pastanaga que anar a una manifestació. O si?
Contracultura y rebelió: http://www.rebelion.org/seccion.php?id=1

Restauradors en temps de crisi.

2011-10-31T04:50:00.000-07:00

El sector de la restauració va facturar l'any 2010, 18.450 millons de euros, lo que suposa una caiguda en valor pròxima al 16% respecte l'any anterior i acumula 39 meses seguits de caigudes i en global s'han perdut més de 4.000 milions d'€.

Pero no tothom s'ha fotut una clatellada. Hi han fòrmules com el fast food (ha augmentat un 30% els clients segons PWC) i d'altres nous formats de restauració que s'adapten al nou escenari en el que ens movem i generen beneficis. Restaurants xinesos de barra lliure de peix i marisc per 20€, woks per emportar i rentats de cara a grans cadenes com Pans (eat out), Sandwich and Friends, AN Group, Les Quinze Nits, etc.

Mentrestant, la restauració tradicional perd pistonada. Els restaurants de sempre, amb carta de 30€ les nits dels caps de setmana tenen els dies comptats.
Malgrat tot, hi han models determinats de restauració que estan guanyant diners gràcies a haver sabut adaptar la seva oferta a la crisi amb menus econòmics, formats low-cost o take away que han atret a consumidors que no es volen o no poden deixar-se tants diners en els seus àpats, exemples son els nous restaurants de Wok to Walk, Pasta Corner, Muerde la Pasta, 1000 Montaditos o Vitaminas &amp.

Aquí alguns dels secrets dels nous restauradors en temps de crisi:

Canvis a la decoració per fer els restaurants més acollidors.
Rapidesa i bona ralació qualitat preu. El client vol saber quan pagará per cada producte. Millor el meú tot inclòs en el que el client sap quan pujarà el ticket desde el principi.
El consumidor busca preu, pero també una marca de confiança.
En els nous formats ha desaparegut la figura del cambrer. És el consumidor qui es porta el menjar.
Es fan servir envasos de cartró plastificat preparats per servir menjar calent i coberts de plástic o inclòs pals xinesos per substituir la vaixella (no cal rentar els plats).
Pensen en la escalabilitat. Es posible extreure'n franquicies?
Horaris flexibles. Menjar a totes hores, i poder-ho fer al restaurant, al carrer o a l'oficina.
No renunciar a la qualitat ni a la quantitat.

Consum i futur tecnològic.

2011-10-31T03:33:00.000-07:00

Després d'uns dies sense gaire temps per pensar, ahir vaig trobar un segón per sentar-me al sofà i reordenar les idees sobre l'excès d'informaciò que he rebut aquesta última setmana.

He arribat a una conclusió sobre el consum. Per molt que diguin els especialistes en mercadotècnia i vendes, continuem buscant lo mateix desde l'origen dels temps: seguretat, plaer, felicitat i pertinença a grup. Aquests punts resumeixen les notres necessitats bàsiques i lo que hi ha darrera de cada compra; ademés ens uneix amb l'home de la caberna perque tant ells com nosaltres tenim les mateixes necessitats a satisfer.

Amb els anys (o amb els mesos) canvia la manera de donar resposta a aquestes necessitats bàsiques, pero en cap cas canvia el fons de la necessitat. Així per satisfer la necessitat de pertinyença al grup, els nostres avis es compraven una boina i nosaltres ens unim a un grup de Facebook, per exemple.

Lo que si canvia i molt, són les maneres de vendre "la resposta" a les necessitats. En el nostre dia a dia existeixen molts productes i moltes maneres de fer-te pensar en lo molt que els necessites. Cada dia rebem mil impactes de proposició de compra. Vols un cotxe? Vols un paquet de kleenex, vols una bici?
Les maneres de vendre aquests productes son molt diferents, hi han venedors que convencen més i d'altres que menys. Els més audaços fan crida a les sensacions més primitives i intentes adelantar l'experiència de consum. Un exemple podría ser aquest anunci de Patek Phillip.

Parla de llegat, de tradició, d'amor pare-fill. segur que tots sentiu un noseque dintre quan llegiu aquest anunci. Qui no voldria deixar un Patek Phillip al seu fillp perque el recordés i que per tant el seu llegat pasés de generació en generació?

Avui he trobat un video de Microsoft sobre com serà el futur.
No veig res nou. solament maneres més o menys espectaculars de com donar resposta a les necessitats de sempre: estar aprop dels teus, comunicar-se, etc. Molta gent ho trobaria accesori i inecesari, pero ja s'en encarregaran de fer-te veure les bondats d'un TV 3D tàctil, d'això va la societat de consum!

Em fa gràcia pensar que les mecàniques de compra del meu avi les meves siguin les mateixes.

Al 1960 pensaria: vaig a comprar-me aquesta boina que els del poble també la porten i quedaré genial arribant al cafè amb la boina posada. I jo entrant a la tenda on-line de Fred Perry i compant-me un polo pensant que els meus companys de curs fliparant quan el vegin... mateixa intenció, 40 anys de diferència.

Com dormir bé.

2011-09-26T03:03:00.001-07:00

Aquestes son les lleis de John A. Caldwell, especialista en qualitat del son per una higiene del son correcta:

Primera i més important : anar-se'n a dormir cada dia a la mateixa hora.
Segona: Dormir en una habitació fosca. No has de ser capaç de veure't el palmell de la mà. el nostre cervell està preparat per dormir quan la llum s'en va.
Tercera: L'habitació ha d'estar en silenci o amb una font de soroll constant.
Cuarta: L'habitació és per dormir i res més. Ni per treballar ni per dinar...
Cinquena llei: Res de TV, radios, ordinadors, material de treball...
Sisena: Si passen 20 minuts i no dorms, no donguis voltes al llit. aixeca't i fes alguna cosa.
Setena: Si t'aixeques a mitjanit, mai miris l'hora.
Vuitena: No facis exercici, ni beguis alcohol fins a 3 hores abans d'anar a dormir
Novena i última: No pendre cafè abans del migdia.

Respectant aquestes lleis d'en Mr. Caldwell, ompliràs el teu dipòsit de son i rendiràs a tope al dia seguent. És a dir, tindràs les prestancions cerebrals al 100%; 24 sense dormir, les redueix un 25-30%.

Haurem de prendre nota, no sigui cas que tingui raó.

Crisi de tots colors.

2011-09-22T03:05:00.000-07:00

Fa anys que no es parla d'altre cosa que de crisi, crisi i crisi.

Ningú sap del cert d'on ha sorgit ni com fer-la marxar. Lo unic segur és que 4 anys després de començar-ne a parlar encara continua fent estralls. Cada dia veiem com poc a poc la societat es va empobrint i no solament la nostra, sino que a països on fa un any no s'en parlava, comencen a parar-hi atenció i veure que ells tampoc s'en lliuraran i com empreses que fa uns anys semblaven sòlides, acaben fent concurs de creditors.

Entretant, aqui a Espanya, hi ha hagut el moviment 15M que ha intentat mobilitzar la societat sense gaire èxit. Potser els hi falta concretar les seves fites o els seus objectius perque malgrat no hagi cuallat, continua existint molta gent indignada. Cada cop més. Som gent que assistim impotents a l'enderrocament del nostre sistema de benestar.

És veritat que no tenim diners per a tot, pero també tenim clar que la crisis te un component polític molt gran. Depenent qui goberni, la crisi és molt negra o més gris, hi han diners per mantenir el benestar o no hi han diners per res... Amagar el mort sota l'estora no és la solució, pero cancelar-ho tot tampoc. amb el polítics, costa treure-li l'entrellat a la situació.

Al mateix temps, hi ha gent que els hi va bé i triomfen i d'altres que aprofiten la crisi per treure'n benefici.

I com ara i sempre n'hi ha alguns que neden el l'opulència i no s'en enteren de res...

On van els meus impostos?

2010-12-29T03:53:00.000-08:00

Tot i que l'inversió pública sigui coneguda, ja que penjen de la web d'hisenda la repartició de la recaudació pública, és molt difícil orientar-se ja que hi ha un ball de números enorme. En aquesta web ho han esquematitzat gràficament i resulta molt fàcil seguir el rastre de les partides.

No us perdeu la web: http://www.dondevanmisimpuestos.es/

Obsolescència. Sense ella no seriem res.

2010-12-28T03:42:00.000-08:00

Sí, efectivament tard o d'hora tot deixa de funcionar; tot objecte deixa de funcionar o s'acaba.
En molts casos és el fabricant qui decideix quan li arriba l'hora a cada cosa. En d'altres ocasions, és la publicitat o l'entorn qui ho marca. En general, aquest fenomen es coneix com obsolescència.

Què em respondrieu si us diguès que els fabricants dels objectes que compreu han previst que deixin de funcionar en una data concreta per tal d'accelerar la vostra compra?

Es lo que es coneix com a obsolescència planificada.

Fa molts anys que s'en parla i s'accepta que els objectes podrien durar més, pero es fa que durin menys espessament per afavorir el canvi ... Us imagineu un jersei que no s'embrutés ni es fes malbé mai? Segur que ens faria mandra tenir un jersei tant de temps. Li agafariem mania de tant veure'l al calaix. I si mantiguèssim el primer mòbil que us vam comprar? Que aborrit! Jo n'he tingut mínim 7 o 8.

Sí, estem programats per acceptar el canvi i buscar-lo. Fabricants, distribuidors, la cadena de proveïment i la societat consumista en general s'enriqueix i es sustenta en la substitució innecessària de productes. El consum.

Si nosaltres mateixos o campanyes de publicitat i márketing provoquen aquest canvi , és lo que es coneix amb el nom d'obsolescència percebuda. En altre paraules: La moda.Canviar d'objecte malgrat funcioni al 100%.

Jo he dit centenars de vegades: -"On vas amb aquest mòbil, sembla un zapatòfon!. Canvia-t'el, home".

O inclús "Mikel, et comprem camises noves a canvi de que cremis les que portes".

He fomentat l'osolescència percebuda! M'en adono i ho accepto, sóc una victima dels mitjans!

Millor menys que més. La missió gairebé impossible.

2010-12-21T11:00:00.000-08:00

A dia d'avui, malgrat el preu de la gasolina estigui en els seu punt més alt, el barril Brent costa "solament "87$. Lo que fa que haguem de pagar 1.23€ per litre de 95 són impostos i el tipus de canvi.

El preu del petroli no és cap problema ja que actualment vivim en la "cresta de la ola" d'una societat còmoda on tot funciona.

Tot rutlla. Els cotxes funcionen, qualsevol possibilitat d'alternativa energètica fa riure i la cultura del petroli està a tope.
Tot al nostre voltant te plastic i nosaltres vivim en un limbo de no saber, no preguntar...

Pot ser que els nostres fills encara viusquin aquesta época de bonança, pero a mesura que els jaciments es vaigin exhaurint, el preu del petroli anirà pujant i pujant fins que no sigui sostenible.

Fins fa pocs mesos aquesta prespectiva em semblava pròpia d'una peli dolenta dels anys 80 en la que moteros dolents circulaven per carreteres desertes plagades de cotxes abandonats.

Pero desde fa poc temps veig que és un escenari possible.

Un altre possibile escenari possible és que es trobi una font de combustible alternativa i facin simplement el canvi d'una per una altra. Sense que sigui traumàtic. Pam, ja està, els combustibles fòssils passen a la història, hola energies alternativa. No forçosament renobable...

El tercer escenari és el més improbable ja que és el que cal més esforç. Estic parlant de concienciació, de petits canvis per impulsar canvis més grans. Fer servir mitjans de transport que no contaminin, reciclar, abandonar el consumisme brutal, viure sense deixar-se dur pel mercat ni per la vorágine consumista.

No cal ser un okupa amb un gos pollòs per dur una vida així. El secret està en els petits canvis.

Hi ha molta més gent de la que us penseu que te una vida molt més respectuosa, calmada, simple.

S'han posat en marxa iniciatives de tipus Kilòmetre 0, comerç de proximitat, sostenibilitat convinades amb actituts de frugalitat, senzillesa, equilibri, etc.

Em costa pensar que en comptes de canviar el mòvil cada 18 mesos, m'hauria d'esperar a que s'espatlli. En comptes d'embolicar el bocata en paper de plata, fer servir una carmanyola o paper de diari.

Que complicat pensar en menys quan la societat i el "mercat" t'impulsen a pensar en més!

Buff quis propòsits de nou any tant complicats!

Zen Habits. Les paralues sabies de Leo Batauta.

2010-12-21T10:38:00.000-08:00

Fa uns dies que llegeixo el blog de Leo Batauta, seguint la recomanació de l'Adrián.
El Blog es titula Zen Habits i tracta de fer petits canvis de consciència que desemboquin en millores a la vida de les persones que els posin en pràctica.

Es un blog força personal i tracta moltes experiències relacionades amb la seva vida personal.
El paio és escriptor professional, te 6 fills, està casat i va haver de marxar un temps a l'illa de Guam per treball.

El Sr. Batauta transforma lo que per nosaltres serien problemes o angoixes en oportunitats i en treu profit per ell mateix.

Segons diu, te la ment ben educada i és capaç de posar-se petites metes diaries per anar aconseguint els seus objectius. No us perdeu les seves metes. S'aixeca a les 4a.m. fa servir els jocs amb els nens per fer exercici i li encanta còrrer. No li agrada "posseïr" ni malgastar.

Tot plegat pren com a base en la cultura del culte a l'individuu i el creixement personal americà i ho recondueix suaument per tal de fer-ho apte per tots el públics...

Conceptes clars (sostenibilitat, exercici, el poder de lo basic, ecologia, família, feina), exemples del dia a dia... és un blog de desenvolupante personal super interessant. Segur que m'ajuda a escollir els canvis que introduiré auqest 2011... ja en tinc escollit un, els altres dos ja veurem que fem...

Jamie Oliver ens fa veure les nostres misèries.

2010-08-09T14:25:00.000-07:00

Super metàfora made in Jamie Oliver.

Jamie Oliver ensenya a un grup d'escolars com fer nuggets de pollastre i de pas ens fa veure a nosaltres perquè menjem merda: perque és més fàcil menjar una cosa cruixent i sense gust, que no preguntar-se de que està fet.

Merci Jamie, això cou de veritat.

Al principi:

-Ew ew ew.. quin fàstig. Carn i ossos i coses fastigoses.
Un cop machacat i triturat i sense forma. Tot i saber que era. Pregunta en Jaimie:
-Qui s'ho vol menjar. I tots aixequen la ma.

Que trist. Pero que real. Així ens fan menja merda, machacadet tot i apa, cap a dintre tot. Nyam, nyam.

Pensem més, coi.

VIDEO AQUI

Killer Sofa !

2010-08-05T08:51:00.000-07:00

Ahir un senyor vell del meu club va dir una cosa que em va semblar una revelació.

-El sofà està al darrera de tots els mals .

Patapam.

Ho va deixar anar mentre s'estava posant els mitjons com si no passés res ...

Mentrestant dintre del meu cap van començar a sortir exemples.

No exercici - sedentarisme / engreixar-se/ artèries taponades pel greix / enfermetats.
No comunicació / problemes de parella / depresió / suicidi.

Si, si, tot encaixa. Algú que s'està tombat al sofà no fa res. Ni es comunica, ni es relaciona. No es fa bé ni a sí mateix ni a ningú...

Els sofas MATEN ! Al Loro!

Casaments -Versió light-

2010-08-05T08:08:00.000-07:00

Hola.

Havía fet un post un pél hardcore contra el matrimoni.

Potser m'havía passat, vist que jo no n'estic en contra i a sobre m'emociono com un gili a tots els casaments que m'han convidat.

Pero pensant en primera persona, trobo algunes inocherències en el concepte "casament" als que no puc trobar solució per cap banda.
Si algú en troba que me les digui. Li estaré agraït!

Deia que en 10 anys hem multiplicat els divorcis per 2.

Fa 10 anys, de cada 5 matrimonis, 1 es trencava.

Ara, de cada 3 matrimonis, 2 es trenquen.

Aquests son els 2 extrems no coincidents del tema:

Els casaments són per sempre. (ja que si no fos "fins que la mort us separi" el casament no tindria sentit).
És innegable i real com la vida mateixa que la gent canvia amb el temps o la convivència. Amb lo qual és impossible saber si amb aquest nou ésser et serà possible conviure-hi o estimar-lo...

Així doncs, com pots dir que vols estar "per sempre" a algú amb qui no saps si podràs suportar en un futur pròxim?

Caldria reformar el matrimoni i dir: "acceptes en Pep fins que deixi de ser l'espòs amant que és ara i es converteixi en un goril.la panxut i aborrit?"

O, aprobar els casaments entre cyborg i humans. Així t'assegures que l'altre no canviarà.

Les estadístiques confirmen totes les bestieses que acabo de dir vist que cada cop queden meys idealistes... a l'Europa dels 27, els casaments cauen un 24% en 20 anys.

Ja se que esteu pensant: Que el matrimoni és sentiment, amor, ganes de fer l'altre persona teva...

Sí, jo penso igual, pero no us fa por donar-vos un clatellot i ique tot allò que vèieu clar canvii sense que tu puguis fer res i que la persona a la que estimaves desapareixi i es transformi en algú no reconeixes?

Potser hauríem de fomentar menys al matrimoni com a solució a tots els mals de la parella. Treiem-nos l'idea de que el dia després del casament ja pots deixar-te caure al sofà per començar a engreixar-se perque ja ho tens tot fet.

Potser caldria adoptar la idea que la parella és més dia a dia i que el concepte casament no deixa de ser un dia molt maco en el que tothom es molt feliç i compleix una funció social, pero res més.

Acurrar-s'ho dia a dia, coi!

(m'ha quedat light Esther o ho canvio?)

Redlove: La poma tomaquera patentada.

2010-08-05T00:11:00.000-07:00

Una important empresa de llavors, Suttons, ha inventat una nova planta.
Li diuen Redlove, tot i que se la coneixerà com a poma tomaquera per la semblança entre aquests dos fruits.

Aquest nou producte de Suttons és el fruit d'encreuaments i enginyeria reproductiva que desde fa anys es dona lloc a una granja suïssa. Segons sembla, el pare de la criatura es diu Markus Kobert i s'ha passat 20 anys jugant amb polinizacions creuades entre diferents varietats de pomes tals com la Royal Gala i la Braeburn, així com amb d'altres exemplars (quins?), donant com a resultat el naixement d'aquest híbrid de carn color rosa i de gust natural "plena d'antioxidants". Resulta que aquest fruit (al loro perque no li diré poma en cap moment) no s'oxida en contacte amb el medi ambient i a sobre quan la cous queda vermella igual.
No canvia de color, no perd aigua (com si fos de plàstic) i ademés la planta dona fruits solament 2 anys després de ser plantada.
-Us imagineu un pastís de poma rosa? Doncs amb la Redlove ja és possibleeee!
I tot això pot ser teu per solament 30 pounds! (a la venda a la seva pàgina web)

Milers d'arbrets Redlove estan creixent als jardins d'Europa. Ademés, els supermercats anglesos disposaran d'aquesta """fantàstica""" planta en pocs anys. A continuació els trobarem als supers de la resta del món. La enèssima poma amb drets d'autor en breu estarà al nostre abast!

M'imagino que els arbres no seran fértils, els pinyols de les pomes (si en tenen) no es podran replantar i que si alguna altra empresa fa un clon del producte de Suttons, se li caurà el pél perque aquest fruit el tenen patentat i els pertany. Han privatizat la natura i obviament, no son els primers ni els últims en fer-ho.

Downshifters (emigrants urbans) i Permacultura.

2010-02-25T03:00:00.000-08:00

De vegades em pregunto fins a quin punt la ciutat aliena a la gent que hi viu i fins quan durarà el model econòmic en el que tant bé vivim.

El simple fet que em faci aquest tipus de pregunta em fa pensar que potser tot te un límit i que la gent no estem fets per viure a la ciutat permanentment.

Fins fa un temps (dies) vivia amb el ple convenciment que la ciutat era l'embolcall perfecte per qualsevol persona de vida activa que aprecii el comfort i la comoditat.

Per lo vist no sóc l'únic que pensa així. Fins i tot hi han hagut persones que han passat a l'acció... Es coneixen com a downshiters. Són persones que abandonen els seus treballs estressants i competitius a les ciutats per passar a viure vides tranquiles i relaxades al camp.

Aquestes persones s'han comprat petites extensions de terreny on han creat granjes de subsistència on hi fan crèixer tot allò que necessiten per viure. Granjes autàrquiques es diuen. Tot s'ho fan ells.

Paralelament també existeix un corrent que parla de la economía Permacultural.

Bàsicament, si sobreviu al temps sense causar cap dany a la Natura i l'home, és permacultural.No és permacultural una economia basada en l'existència de petroli abundant i barat perque no sobreviurà a aquest segle. En quan s'acaba el petroli, l'economia deixarà de funcionar i la societat es pararà.

La nostra economia es caracteritza per la especialització. La especialització ens obliga a transportar els productes milers de quilòmetres, desde un productor al client. Ens hem acostumat a veure artefactes, materies primes i aliments que viatgen per tot el món desde l'origen al consumidor. No ens adonem que tot aquet model s'en anirà a norris quan puji el preu del petroli.

Es donen com a sol.lucions els biocombustibles, però ningú va fer el compte per veure si tota la superfície cultivable del planeta arriba per a substituir la totalitat del consum actual de petroli, carbó i gas.

Contra més penso en l'economia i en la societat, més m'interessen les granjes autàrquiques i l'autosuficiència d'una vida "sense complicacions".

He descobert fa un temps a un autor que es diu John Seymour. Ha publicat un munt de llibres sobre el tema. Molt recomanable per tots aquells que ens faci gràcia l'idea del emigrant urbà o downshifter...

No estic desaparegut, estic fent una web sobre Lambrettas !

2010-01-15T00:37:00.000-08:00

Desde fa uns mesos visc inmers en el món de les motos clàssiques.
Em vaig reparar la Vespa jo mateix i desprès m'he animat amb una Lambretta.
Actualment inverteixo part del meu temps lliure en la reparació de la Lambretta.
Per fer-ho m'he empapat de coneixements de mecànica, planxa, pintura, etc.
Tant és així que vaig decidir fa un mesos d'obrir una plana web (aquest cop en espanyol) per tal d'anar acumulant els coneixements, links i d'altres que he anat trobant.

La plana web és aquesta.

Doneu-li un cop d'ull!

Anticatalanisme.

2009-07-28T01:52:00.000-07:00

Llegeixo un article avui al País que val la pena reprodïr.

És l'història del anticatalanisme.

Lo únic que no entenc és l'origen intrínsec d'aquest anticatalanisme.

No ho entenc ara i no ho entendré mai.

http://www.elpais.com/articulo/opinion/ingrata/conducta/pueblo/catalan/elpepuopi/20090728elpepiopi_12/Tes

El Pais 28/07/09

Joan B. Culla i Clarà es historiador.

El reciente parto del nuevo modelo de financiación autonómica ha dado lugar a la reaparición de un reflejo, de una pulsión, de un recurso político que recorre espasmódicamente la vida pública española desde hace ya varias centurias, aunque haya quien se empeñe en negar su existencia: me refiero a la catalanofobia.

Podría decirse que, desde el siglo XVII, casi siempre que Cataluña -se entiende, los sectores en cada momento hegemónicos de la sociedad catalana- ha pretendido preservar o mejorar su estatus dentro del Estado español, ya fuera éste monárquico o republicano, tradicional o parlamentario, ello ha suscitado en la España de matriz castellana poderosos movimientos de rechazo y descalificación que, a menudo, adquirieron un sesgo de prejuicio o de fobia anticatalanes. Ya en los días de Felipe IV y de Olivares alguien de la talla de Quevedo no dudó en escribir que "son los catalanes aborto monstruoso de la política", o que "el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió", entre otras lindezas.

Dos siglos y medio después, el protagonismo de los Figueras, Pi i Margall, Tutau o Suñer i Capdevila en los primeros Ejecutivos de la República de 1873 llevó a un diario capitalino a denunciar que "España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña", una alarma que jamás ha suscitado la presencia en el Gobierno de andaluces, gallegos o vascos, por numerosos que fuesen; y el redactor añadía: "Pues todavía no están contentos. Será necesario que el resto de España les pague (a los catalanes) un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad".

¿Les suena la melodía? Con tales precedentes, el nacimiento del catalanismo político infundió a los discursos catalanófobos una justificación y una rentabilidad que los hicieron florecer.

Cuando el movimiento catalanista daba sus primeros pasos, dos jóvenes valores del partido conservador, José Martos O'Neale y Julio Amado, publicaron el volumen Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (Madrid, 1901). Se trataba de una alerta estridente y melodramática sobre el riesgo de que Cataluña se convirtiese a corto plazo en otra Cuba, esta vez dentro de los confines peninsulares. Pero, en el apartado de las soluciones, Martos y Amado no las proponían sólo contra los catalanistas (leyes represivas de excepción, destierros), sino contra el conjunto de la sociedad sospechosa: prohibición absoluta del "dialecto catalán" en el espacio público, "incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña", sustitución de todo el clero local por eclesiásticos "de otras provincias españolas", supresión del arancel proteccionista para castigar a la burguesía fabril...

Desde entonces y hasta la Guerra Civil, la catalanofobia ("... la ingrata conducta del pueblo catalán...") fue un ingrediente estable de la retórica españolista, tanto más frente a las campañas autonomistas de 1907, de 1918-19 o de 1931-32, e incluso constituyó la plataforma personal de políticos como Antonio Royo Villanova.

Con dos subtemas principales: el económico ("Cataluña ha sido el hereu de la pobre España", "si las provincias catalanas han medrado ha sido a costa del resto del país", "después de todo, viven de nuestro sudor y de nuestra sangre"), aderezado con amenazas más o menos explícitas de boicot comercial; y el lingüístico ("¿vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar castellano?", se preguntaban los maestros nacionales de la comarca de Alcañiz a finales de 1918).

La sombra ominosa del franquismo frenó, durante la transición, el retorno de ese argumentario. Pero no por mucho tiempo: los viejos prejuicios se desacomplejaron con rapidez y, de nuevo, abrazaron una transversalidad ideológica que incluía cómodamente a un Alejandro Rojas Marcos o a un Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Sin embargo, por razones tanto de cultura política como de táctica (la lucha contra la larga hegemonía felipista, lo poco que AP-PP tenía que perder en Cataluña...), fueron el centro-derecha español y sus entornos mediáticos quienes cultivaron con más ahínco los mensajes que dibujaban a los catalanes o a Cataluña como una comunidad egoísta, rapaz e insolidaria, privilegiada dentro del Estado común y, al mismo tiempo, deslealmente resuelta a romperlo.

A partir de 1993, la coyuntura política (las impaciencias del Partido Popular por conquistar de una vez La Moncloa, la alianza parlamentaria entonces vigente entre González y Pujol, la consiguiente cesión a las administraciones autonómicas del 15% del IRPF...) dio alas a ese discurso. "No puede ser que las regiones ricas sean cada vez más ricas y las pobres más pobres, ni podemos aceptar que las regiones conflictivas sean siempre las grandes beneficiarias", aseveraba Juan José Lucas, entonces presidente de la Junta de Castilla y León. Lo que el Gobierno del PSOE hacía era "quitarles varios miles de millones de pesetas a los pensionistas y a los parados españoles" para dárselos a Cataluña, sentenció el propio José María Aznar. Mercedes de la Merced, por su parte, lanzaba un sentido aviso sobre los riesgos de "cualquier loco que pueda asumir mañana la presidencia de la Generalitat".

Naturalmente, la aritmética parlamentaria del cuatrienio 1996-2000, el primero de Gobierno del Partido Popular, iba a determinar un repliegue completo de dichas tesis: nada de presidentes locos, ni de pensionistas expoliados, ni de catalanes que arramblan con todo. A continuación (2000-2004), la cómoda mayoría absoluta y el complejo de superioridad que ésta infundió en el equipo de Aznar hicieron innecesario el espantajo del enemigo interior, del fenicio artero y, encima, separatista.

De hecho, el Partido Popular no volvió por esas veredas hasta 2005, una vez el trauma de marzo de 2004 en vías de superación. Fue con motivo de la OPA lanzada por Gas Natural sobre Endesa cuando resurgieron en el seno de la formación conservadora y en los medios -sociales, periodísticos y de opinión- afines los reflejos catalanófobos que tan bien expresó el futuro diputado Manuel Pizarro con su "nunca seré empleado de La Caixa". Otros autores de menor fuste instaron a "los catalanes" a alejar "sus sucias manos" de la empresa eléctrica, sobre cuyo futuro hizo fortuna el eslogan "antes alemana que catalana".

Y luego, sin solución de continuidad, estalló la campaña contra el Estatuto. Criticar y combatir un proyecto legislativo auspiciado por cualquier Gobierno, o por determinadas fuerzas políticas, es perfectamente legítimo y hasta saludable en democracia, sin duda. Pero, en este caso, la desmesura y el tremendismo de la ofensiva la hicieron deslizarse a menudo hacia la descalificación y el estereotipo colectivos.

Con el nuevo Estatuto, "las regiones más pobres van a salir trituradas", aseguró Mariano Rajoy abundando en el viejísimo tópico. En cuanto al boicot al cava, alimentado desde una televisión pública bajo el control del PP, no parece que su objetivo fuese dañar a un Gobierno, o a un partido, o a varios, sino a la economía catalana en general.

El terreno, pues -el terreno de los discursos políticos y mediáticos, el de los imaginarios colectivos, el de las construcciones identitarias...-, se hallaba tan abonado que, inevitablemente, el protagonismo de la Generalitat en la reforma de la financiación ha hecho rebrotar los clichés: "¡Que un catalán valga lo que dos madrileños es intolerable!", lanzó el consejero Beteta. "El dinero se va para los ricos catalanes", denuncian en Asturias; "España fue y es un opíparo negocio para Cataluña", afirman en Galicia.

Después de tres décadas de democracia y de Estado autonómico, hay debates en los que estamos como en tiempos de Castelar o de Moret.

Solla, platija o lenguadina? No. Això és Panga i no el vull !!

2009-07-09T03:12:00.000-07:00

El panga és un peix low-cost que triomfa a les nostres peixateries pel seu aspecte atractiu (ve filetejat i sense espines), pel seu baix preu (gràcies al seu creixement ràpid) i pel seu gust suau. El podem trobar cada cop a més plats, juntament amb d'altres peixos que fins fa poc eren completament deconeguts per nosaltres i que no són autòctons de casa nostre com el halibut, la perca, la maruca, el fogonero, la tilàpia o la rosada. Tots aquests peixos s'otenen gràcies a l'aqüicultura massiva, una indústria en creixement que suposa ja el 50% del nostre consum de peix.

Lo que no sabem és que alguns d'aquests peixos no solament no aporten cap nutrient, sino que són sospitosos de portar substàncies tòxiques. Sense anar més lluny, els EUA n'han prohibit el consum.

El peix que ens venen com Panga s'anomena en realitat Pangasius hypophthalmus, és un peix d'aigua dolça i omnivor (s'alimenta de vegetals, cosa que en redueix el cost). Es "fabrica" majoritariament al riu Mekong entre el Vietnam i la Xina, pero també a molts d'altres rius i llacs de Cambodja, Malasia i Tailandia. Contrariament a molts altres peixos, el Panga no conté Omega 3 ni d'altres proteïnes saludables pel consumidor.

En un estudi recent encarregat pel diari El Correo de Galicia al centre Anfaco-Cecopesca, laboratori de referència a Galicia de mostres d'aquest peix comprades a diferents supermercats de Vigo, van revelar que a 6 de les 8 mostres de panga es va trobar presencia de listeria monocytogenes, bacil causant de la listeriosis, així com, en una d'elles, restes de la bacteria portadora del cólera (Vibrio cholerae).

Actualment Espanya és el segón importador després de Russia d'aquest peix i aquestes importacions d'aquest peix augmenten a un ritme del 60% cada any desde el 2004, arribant l'any passat a les 40.000 tonelades.

Per contra, m'he quedat bocabadat quan he llegit que els Estats Units n'han prohibit el consum i l'importació per la presència de substàncies contaminants i la sospita de que podria contenir antibiòtics.

Al juny del 2009 l'Eurodiputat Daniel Varela Suanzes-Carpegna (PP), va solicitar a la Comisió de Pesca de la Unió Europea un pronunciament sobre els anàlisis que es duien a terme per a controlar aquesta espècie que els Estats Units havien prohibit i que nosaltres importàvem cada cop més. La resposta de La comisaria de Sanitad, la xipriota Androulla Vassiliou va ser que tot estava sota control i que si es detectaven irregularitats tancarien les importacions. Arrel de les creixents sospites sobre el Panga la UE augmentara els controls en origen i als punts fronteres amb l'objectiu d'evitar possibles.

Aquest és un cas flagrant de desconeixement i de falta de comunicació per part de les autoritats .

Estem parltant d'un peix que es menja a escoles, geriàtrics i hospitals, pero que en realitat solament es consumeix perque no sap a res i és barato.

Si realment es comuniquès la realitat d'aquest peix (manca de nutrients) i es fèssin els controls correctes, veuriem com la gent deixaria de menjar-los.

Un cop més la pela mana.

Shhhh Sr. Bono, no veu que estem fent la migdiada!

2009-07-08T23:51:00.000-07:00

Sí, per lo vist hi ha un "EXPEDIENT" obert en contra de U2 per haver sobrepassat el volum permès durant els assajos pels seus concerts al camp nou. Bfff, quina vergonya. quan ho he llegit a LaVanguardia aquest matí, em volia morir...

El problema no prové de la Sra. Antònia que viu a Cardenal Reig i que sent un soroll distorsionat a la seva hora del cafè. El problema ve del funcionari que accepta la reclamació de la Sra. Antònia. un cop més els funcionaris de l'Ajuntament del Sr. ClosII no estan a l'alçada.

Per mi això no és més que mossegar la mà que et dona de menjar. Que no veuen els Srs. de l'Ajuntament que el 13% del PIB de la ciutat prové del sector de l'hoteleria (hotels, vamos)?

Que no s'en adonen que és un sector on l'ocupació es situa actualment al 64,7% els sis primers mesos de l'any, 8,3 punts menys que el mateix periode de l'any anterior, amb una baixada del preu mig del 16,3%. En xifres absolutes, el preu mig d'una pernoctació a la ciutat es sitúa als 105 euros, 20 euros menys de mitjana respecte a l'any passat.

I així, en aquest contexte de recessió on un dels sectors econòmics més importants per la ciutat s'en ressent, els senyors de l'ajuntament obren un "expedient" a un grup musical mundialment conegut que té el detall d'encetar la gira mundial a Barcelona amb 2 concerts que han reunit a més de 150.000 persones i que han generat milions per la ciutat.

Un cop més es demostra que els barcelonins i l'ajuntament seguim dos camins completament diferenciats (menys mal).

Sr. Bono, si em llegeix: no tingui en compte les parides del Sr. Clos II, lo important és com els barcelonins ho vam donar tot als dos macroconcerts de la setmana passada. Va estar bé, oi, doncs al Clos II i el seu expedient ni cas, home!

Les estacions perdudes del Metro de BCN.

2008-09-08T09:48:00.000-07:00

S'assegura que hi ha 13 estacions sense connexió a la xarxa de metro sota la ciutat.

Se sap que una era la coneguda amb el nom de "Correus" i s'afirma que d'aquesta estació ja no en queda res. Únicament el record i algunes fotografies. La van tancar el 20 de març del 1972 per problemes d'humitats (van dir), l'havien inaugurat l'any 1934. Aquesta és la més coneguda de les estacions de metro fantasma i encara en queda l'accés tancat per una planxa metàlica a la dreta de les escales de correus.

D'altres estacions perdudes són:

Santa Eulàlia i Catalunya (L1) Les dues estacions han canviat completament respecte a les estacions originals.

Bordeta (L1) Desapareguda actualment. Es fa servir com a estació de servei o per fer canviar els passatgers de tren en cas de problemes tècnics.
Ferran (L3) Clausurada. Es situava a uns 200 metres al sur de la parada Liceu.
Gaudí (L2) Primera de les estacions de L2, restes de les quals encara podem veure al trajecte entre de Sagrada Familia i Hospital de Sant Pau de la línea2.
Banc (Línea 3) Entre Urquinaona y Jaume I, sobre aquesta estació s'especula molt ja que s'asegura que aquesta estació va servir per portar la recaudació de correus fins les oficines bancarias existents a la Pça Antoni Maura, durant la década dels 60. Tot i que no queden testimonis visuals d'aquesta estació es diu que si estàs atent, a mig camí de les dues parades encara es veu una escletxa i algunes runes d'on va estar aquesta estació.

Moure les orelles no és impossible. Tu també pots.

2008-08-11T02:24:00.001-07:00

Si jo puc moure les orelles, perque tu no pots?

Aquesta era la meva pregunta fins fa un rato quan he trobat aquest interessant article sobre el tema.

Ve a dir que si no les mous és perque no vols o no en saps, pero estàs equipat per fer-ho.

Diu així:

En teoría, prácticamente todos deberíamos ser capaces de mover las orejas. El pabellón auricular posee tres músculos con su correspondiente nervio, el Facial que se encarga además de otros muchos músculos de la cara. Por eso, hay muchas personas que cuando mueven las orejas, no pueden evitar mover las cejas u otros músculos de la cara al mismo tiempo.

Estos tres músculos son el músculo auricular anterior, músculo auricular superior y músculo auricular posterior. En esta imagen podemos verlo, cortesía del libro de Anatomía de Gray (de ahí precisamente es de dónde viene el nombre de la serie médica Anatomía de Grey, por si te lo estás preguntando):

Aunque se tratan de unos músculos poco desarrollados, son funcionales. Es decir, ante estímulos eléctricos se contraen y también son de musculatura estriada, lo que significa que se pueden contraer a voluntad. Las personas que son capaces de mover las orejas lo hacen contrayendo estos músculos.

Y he aquí la cuestión fundamental, si todos disponemos de esos músculos funcionales y su correspondiente nervio, ¿por qué sólo algunas personas son capaces de contraerlos voluntariamente?

La respuesta aún no está del todo clara, pero se piensa que el control de los músculos de las orejas no es tan sencillo como parece y también actuaría una región del tronco del encéfalo descubierto a través de estudios de electroencefalogramas. Lo que implica que además del control voluntario que hemos mencionado antes hay también otro involuntario. Esto se pudo comprobar al estudiar una persona que quedó inconsciente pero cuyas orejas se movían rítmicamente.

Pero bueno, centrémonos en el control voluntario que es lo que nos interesa. ¿Por qué hay gente que puede y gente que no? La razón está en que la gente que puede mover las orejas ha aprendido a contraer los músculos auriculares utilizando la vía nerviosa implicada (a través del nervio facial) mientras que aquellos que no las mueven, no encuentran o no saben la forma de estimular esos músculos a través de esa vía nerviosa. Existen estudios que demuestran este hecho al comprobar que, tras realizar una estimulación eléctrica en los músculos auriculares durante un tiempo determinado para que se contraigan, la persona termina sabiendo cómo moverlos. Cómo si estableciera entonces la ruta que debe estimular para contraer los músculos.

Esa es una de las formas más rápidas para aprender a mover las orejas, pero no está disponible para la mayoría. La otra forma, mucho más lenta y para la que hay que ser paciente, es ponerse frente a un espejo y empezar a ir contrayendo los músculos más cercanos a las orejas, hasta que observes que mueves la oreja. Una vez que se hace por primera vez se sabe hacer ya para toda la vida.

Y no, no es un rasgo genético lo que permite mover las orejas, es simplemente cuestión de aprendizaje. Ahora bien, se estima que pueden existir rasgos genéticos que faciliten este movimiento y que podrían ser de herencia autosómica dominante.

La proporción de gente que ha aprendido a hacerlo es muy diferente según los estudios que se tengan en cuenta, además de que los que hay no se hicieron sobre muchas personas. En Barcelona, en 1980, un estudio indicaba que el 19´9% de hombres y el 9´57% de mujeres podían mover las orejas. Mientras que en otro estudio los porcentajes eran de 54% de hombres y 22% de mujeres.

fin.

No tot en el futbol és dolent.

2008-08-05T01:44:00.000-07:00

A vegades el món del fútbol dona coses bones com aquesta:

Es va emetre en blocs de 3 i són boníssims. Sobretot el del gorila dels platerets! Em moro de riure!

Parlant sobre el Manifiesto sobre la Lengua.

2008-07-16T09:07:00.000-07:00

Avui he llegit una carta a La Vanguardia que m'ha fet riue. No afegiré res.

Diu així:

Hace pocos días, viajando por Francia, me aconteció un extraño suceso. Tras varias horas de conducción, se me despertó el hambre y decidí detener el vehículo para comer. Como tampoco tenía mucho tiempo, decidí encargar un bocadillo de queso, puesto que en una vitrina del local, se exponía una gran variedad de tan delicioso manjar. Con la seguridad que da el hambre, me dirigí al camarero para pedirle, creo que amablemente, la comida. Para mi sorpresa, ese señor ni siquiera reparó en mi persona. Un poco molesto insistí, ¿me podría poner un bocadillo de queso, por favor?. Ni caso. Afortunadamente, una señorita que estaba cerca se dio cuenta de la tesitura en la que me encontraba, y decidió ayudarme. Perdone que me inmiscuya – me instó- pero aquí a lo que usted le llama queso, se le denomina "fromage", y lo más curioso de todo es que hace mucho tiempo que le llaman así. La verdad es que sus palabras fueron un gran descubrimiento para mí. Qué curiosos eran esos franceses, pensé, puesto que a un producto comestible que se ve tan claro que es queso, han decidido llamarle "fromage".
La verdad es que tras unas cuantas anécdotas de este tipo, -¿sabían que a las patatas las conocen como "pommes de terre"?- decidí que Francia era un lugar fantástico, pero que adolecía de un grave defecto. A pesar de mostrarme muy complaciente la gente se empeñaba en hablarme francés. Entonces recordé lo valientes que han sido algunos intelectuales - saliendo en defensa de la lengua castellana- y me dije que no estaría de más, escribir esta carta par descubrirles que en Francia el castellano, está seriamente en peligro puesto que no lo habla nadie.

En un momento de flaqueza, se me ocurrió que, para sentirme mejor cada vez que fuera de turismo hasta ese bonito rincón del mundo podría dedicar mi tiempo a estudiar francés. Pero claro, yo no soy un intelectual y las decisiones difíciles es mejor delegarlas, en la gente que piensa, y prefiero dedicar mi tiempo a otros menesteres. No dudo pues que gracias a la flamante retórica de los pensadores castellanos y los grandes beneficios que el uso de su lengua puede aportar a los habitantes de ese bonito sitio conocido como Francia estos, preferirán olvidar palabras tan extrañas como "fromage" y ya no querrán hablar otra lengua que la castellana.

Resulta que les Pringles no són patates fregides!

2008-07-08T00:16:00.000-07:00

Es una pura qüestió de pasta:

Tenen un color i una textura uniformes i una forma regular "que no es troba en la naturalesa"; es venen en un envàs cilíndric de cartró, i, el més important, la patata representa només el 42% de la seva composició. Aquests són els arguments que han portat un magistrat del Tribunal Superior de Justícia d'Anglaterra i Gal.les a dictar una sentència que determina que els aperitius de la marca Pringles no poden ser considerats patates fregides. Molts ho sospitaven. Ara ja és oficial.

El dictamen judicial sobre la naturalesa de les Pringles és alguna cosa més que una anècdota curiosa. Entre altres coses, perquè eximeix l'empresa Procter & Gamble, fabricant de les falses patates amb forma de cadira de muntar, de pagar milions de lliures esterlines en concepte d'IVA. Segons el sistema impositiu britànic, a les patates fregides de bossa se'ls aplica un IVA de tipus estàndard, és a dir, del 17,5%. En canvi, altres aperitius, com les galetetes salades, es beneficien d'un IVA reduït del 5%. Per aquesta raó, els responsables de Procter & Gamble van decidir emprendre una batalla judicial encaminada a alliberar el seu producte de la càrrega fiscal de la patata fregida.

En la sentència emesa divendres passat per un jutge britànic apropiadament anomenat Justice Warren, ha resultat fonamental el procés de fabricació del producte així com la composició. Les Pringles s'elaboren a partir d'una massa feta amb patates deshidratades, farines de blat de moro i d'arròs, midó de blat i aigua a la qual s'afegeixen, entre altres additius, sal, greixos i emulsionants, i que es fregeix posteriorment en oli vegetal.

Ja ho sabeu, quan us mengeu una pringle esteu menjant de tot menys patata!

Si ets una rata i parles més de 2h al dia pel mòbil, ho tens magre!

2008-06-25T04:02:00.000-07:00

Llegint el Periódico, m'he trobat una greu noticia.

És aquesta:

Un estudi realitzat per la prestigiosa Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica) alerta sobre els greus riscos per a la salut que impliquen les ones electromagnètiques dels telèfons mòbils, de les xarxes de comunicació informàtica sense fils (wi- fi), de les antenes per a mòbils i dels radars policials.

L'investigador Dirk Adang ha demostrat que l'exposició de diversos grups de rates a les ones electromagnètiques dels mòbils durant dues hores diàries al llarg de 18 mesos va duplicar la seva taxa de mortalitat respecte a un grup que no va rebre cap radiació. Aquest període de 18 mesos equivaldria en l'ésser humà a un ús diari de dues hores del mòbil durant 60 anys. Les rates són mamífers i comparteixen el mateix material genètic que l'home en un 90%, raó per la qual el perjudici causat a la salut d'aquests animals per l'exposició a les ones suggereix que els mòbils poden ser també perjudicials per als éssers humans.

L'exposició a les ones dels mòbils va originar immediatament un important augment dels monòcits (un tipus de glòbuls blancs) en els rosegadors i va confirmar les sospites existents que aquestes ones generen una reacció defensiva del sistema immunològic similar a una agressió exterior, segons revela l'estudi.

Després d'11 mesos d'exposició a les ones, es va detectar així mateix un increment del 30% d'altres tipus de glòbuls blancs (leucòcits i neutròfils, també denominats micròfags), cosa que sembla indicar que aquestes ones col.loquen el sistema immunològic en una situació d'estrès permanent.

L'experiment, iniciat el 2002, va revelar a més que l'exposició a llarg termini a les ones electromagnètiques causa greus danys a la memòria. Un grup de rates exposat durant dues hores cada dia a les ones al llarg de 15 mesos va patir una pèrdua de memòria evident, mentre que un altre grup exposat durant a penes dos mesos a aquestes ones i només durant cinc dies a la setmana va conservar intacta la seva facultat de recordar.

El professor André Vander Vost, promotor de la investigació d'Adang, considera que els governs permeten que les antenes de repetició i els telèfons mòbils tinguin una potència excessiva i potencialment perjudicial per a la salut, quan hauria de ser de tres volts per metre com a màxim. Nombrosos experts defensen fins i tot unes ones de 0,6 volts per metre com a màxim. El Centre d'Investigació i Informació Independent sobre les ones electromagnètiques (www.criirem.org) i l'Organització Next-Up (www.next-up.org) aporten abundant informació sobre els riscos del telèfon mòbil.

Així que molt de compte.

Descoberta una tribu perduda a l'Amazones! A por ella o-é!

2008-05-30T03:53:00.000-07:00

Membres d'una ONG brasilenya han agafat un helicòpter i han trobat una tribu que mai havia tingut contacte amb la resta de la humanitat.

A la foto, que és bonísima, veiem a uns quants paios pintats de colors, amb arcs, apuntant a l'helicòpter, amb cara de flipar!

Els pobres indis van veure un aparato gegant i volador que s'els apropava i clar, el van intentar caçar! Quina por que deurien passar, pobrets!

Jo construiria un pàrquing per 200 o 300 autocars devant d'aquesta cabanya i montaria excursions de jubilats a aquest pintorec indret. Qui s'apunta?

L'Agricultura ecològica.

2008-05-23T03:34:00.000-07:00

Interessant contra de la Vanguardia d'avui.

Vuelco

La agroquímica, que tanta abundancia ha dado, llega a su cuello de botella: está a punto de reportarnos más perjuicios que beneficios. Conviene voltear la botella, descontaminar cultivos y granjas e inaugurar la era de la agricultura y la ganadería ecológicas. Investigadores como Carlo Leifert nos lo explican con datos, y además señalan soluciones basadas en cultivos y granjas hoy testados con esperanzador éxito en Europa. Leifert ha coordinado el mayor estudio hasta la fecha en esta área, financiado por la Unión Europea. La cadena de supermercados de productos ecológicos Veritas le ha traído para que se explique. Si tu alimento te mantiene sano, todo eso que ahorrarás en medicinas.

Carlo Leifert, máximo experto europeo en alimentación ecológica

"Comer alimentos ecológicos refuerza la salud humana"

VÍCTOR-M. AMELA - 23/05/2008

Tengo 47 años. Nací en Alemania y vivo en Gran Bretaña. Soy ingeniero agrónomo y doctor en Microbiología Bromatológica. Estoy casado y tengo dos hijas, de 13 y 16 años. ¿Política? Debería velar más por la seguridad alimentaria. Coordino el estudio Quality Low Input Food

¿Qué no les daría de comer jamás a sus hijas?

Todos los alimentos consumimos en casa ecológicos. En Gran Bretaña esto es ya posible, en comercios especializados: dispones de todas las verduras, hortalizas y frutas ecológicas (excepto berenjenas, no sé por qué).

¿Y la carne? ¿Y la leche?

En la zona en que vivo, podemos comprar directamente en una granja ecológica carne de vacuno (y su leche), porcina y de pollo.

¿Qué es ganadería ecológica?

El animal no está estabulado, puede moverse como si estuviese libre y come pastos en vez de piensos sintéticos. ¡Con ganadería ecológica no hubiese habido vacas locas!

¿Y qué es agricultura ecológica?

La que no emplea en los cultivos ni abonos sintéticos (nitrogenados o fosforados) ni pesticidas sintéticos.

Los de la agricultura convencional.

Sí: facilitan cosechas más productivas económicamente, pero dañan el medio ambiente y la salud humana.

¿Hasta qué punto dañan mi salud?

Durante años trabajé en la industria agroquímica, hasta que constaté que, tarde o temprano, cada pesticida que diseñábamos se tenía que retirar del mercado al comprobarse su nocividad sobre nuestro sistema inmunitario, sobre el endocrino, hormonal, sobre la merma de la fertilidad humana...

¿Se sintió culpable?

Decidí focalizar mis investigaciones en la agricultura y la ganadería ecológicas. Desde el 2004 coordino el Quality Low Input Food, estudio pagado por la comisión de la Unión Europea. Y ya tenemos algunos resultados.

Avánceme alguno.

El nivel de antioxidantes, vitaminas, betacarotenos y minerales es mucho más elevado en los vegetales ecológicos que en los convencionales. Así, los ecológicos son mucho más anticancerígenos y cardiosaludables.

¿Y no bastaría con lavar bien los vegetales o pelar las frutas convencionales?

No, porque el pesticida ha penetrado en sus tejidos. Hay más pesticida en los tejidos más superficiales que en los profundos: al pelar la fruta, eliminas la mayoría de los pesticida..., ¡pero a la vez eliminas la mayoría de las vitaminas y la fibra de esa fruta!, pues están justo en esos tejidos más superficiales.

Qué desastre.

Solución: agricultura y ganadería ecológica.

Los alimentos ecológicos son caros...

Si se generalizasen, serían más baratos.

¿Qué ventajas nos reportarían?

Ventajas para la salud, para el medio ambiente y ventajas también para la economía.

Cíteme las de la salud humana.

Con la misma cantidad de alimento, ingerirías muchos más minerales, vitaminas, proteínas e hidratos de carbono. Y más fenoles y flavonoides, que retrasan el envejecimiento celular y refuerzan el sistema inmunitario... ¡Comer alimentos ecológicos con regularidad reforzará tu salud!

Pues bienvenidos.

Una naranja ecológica tiene un 20% más de vitamina C. Un pimiento ecológico, un 15% más de polifenoles que otro convencional.

¿Y una lechuga ecológica?

De entrada, no ha sido pulverizada con pesticidas ni desinfectada con soluciones de cloro (prohibidas ya en algunos países).

¿Y la leche de vaca ecológica?

Un 20% más de carotenoides, un 30% más de vitamina E y provitamina A, un 60% más de Omega 3, ¡y de 40% a 80% más de ácido linoleico conjugado, que es anticancerígeno, cardiosaludable e inmunoestimulante!

Cíteme ventajas medioambientales.

Producir un kilo de abono sintético nitrogenado exige un litro de petróleo, y vierte 2,4 kilos de CO a la atmósfera. Y la escorrentía 2 de abono sintético fosforado contamina tierras, cursos de agua y mares. Total: son abonos contaminantes y serán cada día más caros, por lo que las ventajas de la agricultura ecológica son también económicas.

¿Por qué serán cada día más caros?

Porque dentro de 60 años, cuando las minas de fósforo estén agotadas y el petróleo sea carísimo, ¿cómo abonaremos nuestros cultivos si todavía seguimos usando estos abonos sintéticos? ¡La producción de alimentos decaería dramáticamente!

¿Cómo deberíamos abonar los cultivos, entonces?

El nitrógeno podemos fijarlo perfectamente en la tierra cultivando legumbres. Y la materia orgánica reciclada (heces incluidas) ¡es insuperable, mucho mejor que el fósforo! Hay que invertir ya en este reciclaje, porque al final habrá que hacerlo a la fuerza.

¿Qué van a hacer nuestros políticos?

No lo sé, yo soy científico: sólo aporto datos. Pero un cambio legislativo brusco no servirá de mucho si agricultores y ganadores no están motivados y convencidos de lo benéfico para todos de trabajar ecológicamente.

¿Qué dice la industria agroquímica?

Presiona en contra, por supuesto.

¿Qué personas deberían cambiarse sin dilación a los alimentos ecológicos?

Los vegetarianos: al ser el vegetal de cultivo convencional el grueso de su alimentación, están ingiriendo demasiados pesticidas.

¿Qué países consumen hoy más alimentos ecológicos?

Los del norte europeo: prefieren gastar algo más de dinero en su salud, e importan alimentos ecológicos de Italia y España, máximos productores y casi nada consumidores.

fin, molt interessant.

Realment hi ha penya creativa en aquest món!

2008-05-22T22:37:00.000-07:00

Veient com alguns creadors són capaços de concebre objectes increibles amb peces del dia a dia, jo, alucino.

Castell de Montjuïc: reconversió d'un símbol de represió.

2008-05-22T04:34:00.000-07:00

ANTECEDENTS:

La muntanya de Montjuïc (Mont Jueu) ha estat, al llarg de la història, la protagonista de molts esdeveniments lligats a l’historia de Barcelona i a l’historia de Catalunya.

A dia d’avui, hi trobem nombrosos equipaments i edificis tals com: el pavelló Mies van der Rohe; el Palau Nacional, de 1929 (Museu Nacional d’Art de Catalunya); el Palauet Albéniz, residència del Rei quan ens premia amb la seva presència (també es podria quedar al piset de la seva filla, que segur que té un llit plegable on hi estaria la mar de bé); el Museu Arqueològic; el Teatre Grec, el club de Tir, el Poble espanyol, l’Anella olímpica, la fundació Joan Miró, el Caixa Fòrum, la Fira de Barcelona, el Jardí Botànic Històric, el Jardí Botànic de Barcelona, el Institut Nacional d’Educació Física (INEFC) el bonic pàrquing del sot del Migdia. També ha albergat un parc d’atraccions (construït al 1966 i enderrocat a finals del segle XX), els estudis de TVE a l’edifici Miramar (actualment s'hi troba un hotel de luxe pagat amb capitals americans).

La montanya de Montjuïc també posa a disposició del ciutadà indrets incomparables on gaudir d’una vista impressionant de la ciutat de Barcelona, com l’esplanada de “Miramar” , situada com un mirador sobre el port de Barcelona. La domina el que serà l’Hotel Miramar, les obres del qual van estar paralitzades durant molt temps per problemes dels inversionistes. Als jardins de l’esplanada hi podem contemplar uns arbres molt vells amb els troncs de formes fantàstiques: els bellaombres. Hi ha també dues escultures, La Fertilitat de Josep Clarà i La Pomona de Pau Gargallo.

Històricament, la muntanya de Montjuïc ha estat al servei de la ciutat, servint de cantera d’on s’hi va extreure la roca per construir monuments tals com l’església de Santa Maria del Mar. Ha acollit esdeveniments que han transformat radicalment la ciutat, tals com l’exposició universal del 1929 i dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. També s’hi troben monuments i edificis emblemàtics de la ciutat d’ara i de sempre.

Degut al seu emplaçament estratègic, s’hi va construir al 1751 un castell/fortalesa projectat per Juan Martín Cermeño per reprimir i controlar la ciutat. Al 1842 degut als aldarulls i amotinaments de la ciutat en contra d’Espartero es bombardeja des del castell de Montjuïc per posar fi als avalots. El castell de Montjuïc ha estat testimoni mut de batalles com la coneguda pel nom de Batalla de Montjuïc durant la Guerra dels Segadors, en la que les tropes catalanes i franceses van aturar l’exèrcit reial espanyol que es dirigia a Barcelona. Un carrer d’Hostafrancs, proper a Montjuïc, duu per nom aquesta data.

El castell, que fins fa res allotjava el Museu Militar, ha estat, en gran part, un símbol d’opressió al llarg dels segles, ja que va servir per a torturar i afusellar als instigadors de diferents alçaments. Durant la Setmana Tràgica, que va ser una reacció popular a la crida a files de reservistes catalans per a la guerra del Marroc. El Govern espanyol qualifica la revolta de separatista. Es produeixen centenars de detencions i afusellaments al castell de Montjuïc, com per exemple el de Ferrer i Guàrdia. També al 1940, Lluís Companys és capturat a França pel govern de Hitler i executat per Franco a Montjuïc.

L’actual govern socialista, en un intent per netejar la cara al castell d’una muntanya de passat tant fosc, negocià amb l’ajuntament abans de eleccions del 27 de maig del 2007, la cessió del Castell de Montjuïc.

D’aquesta manera, govern espanyol va aprovar al febrer del 2006 un projecte per ultimar la cessió del castell de Montjuïc a l’ajuntament de Barcelona amb el compromís de garantir el manteniment de les antenes de comunicacions militars i deixar la bandera d’Espanya.

La vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, va declarar que la cessió suposaria la reconversió del castell en “museo europeo “de la paz y la concordia”. Ella proposa un nom molt maco: Centro por la Paz.

Concretament han declarat que el castell passarà a ser museu on “ondearán de forma permanente y en lugar preferente las banderas de España, Cataluña y de la Ciudad de Barcelona” i que “para atender las necesidades de la Defensa Nacional, el Castillo de Montjuic seguirá albergando las antenas y redes de comunicaciones allí instaladas y el personal militar necesario para atender su vigilancia y custodia”.

No s’acaba aquí perquè “defensa podrá habilitar el espacio que precisara en el interior del recito amurallado del castillo, con carácter previo a la instalación del Centro por la Paz”.

Es veu que últimament s’ha elaborat un altre document que deixa fora de l’òrgan de gestió del “Centro por la paz” al ministeri de justícia i que s’ha aconseguit una reinterpretació de les normatives que faran que la bandera d’Espanya no pengi al castell i que el destacament de l’exèrcit i les antenes no tingui per que ser-hi. Ja veurem en que queda.

Realment l’ombra negra del Castell de Montjuïc i lo que simbolitza, encara plana sobre la ciutat de Barcelona. Ja és hora de passar pàgina. De la mateixa manera que no entendria un destacament de l’exèrcit a la Ciutadella, tampoc entenc que n’hi hagi un al Castell de Montjuïc ni al quartell de Capitania al Pg Marítim (ja sabeu, on hi ha un cacho escut espanyol amb aguilucho).

ACTUALMENT:

A banda del Centre per la Pau, el Castell de Montjuïc tindrà un espai de memòria i dignificació per a les persones que hi van ser afusellades

En el marc de la Comissió de Presidència, Territori i Funció Pública, el delegat de Presidència, Ignasi Cardelús, ha presentat un balanç sobre aquest any que ha transcorregut des que l’ordre ministerial va establir que el Castell acolliria un Centre per la Pau.

Cardelús ha explicat que l’acord ha permès que l’Ajuntament serà majoritari en el Consorci que regirà el Castell de Montjuïc, i que aquest recinte tindrà altres usos ciutadans a més d’acollir el Centre per la Pau que serà "un referent internacional".

A més, durant la presentació del balanç s’ha assenyalat que el proper 15 de juny el recinte obrirà les seves portes i permetrà la visita dels ciutadans i les ciutadanes que ho desitgin d’espais del Castell que fins ara eres inaccessibles com el baluard de Santa Amàlia o la cisterna subterrània d'aigües pluvials del castell.

Cardelús ha explicat que aquest primer any ha estat de transició i d’estudi sobre els usos del Castell, que incorporarà un espai de memòria i dignificació per a les persones que hi van ser afusellades, com ara el president de la Generalitat, Lluís Companys. "El Castell és un equipament de ciutat", ha afegit.

Així mateix, Cardelús ha afirmat que s’ha realitzat un estudi sobre el funcionament de diverses antenes d’ús civil i militar que tenen la seva base en el Castell. "En el plaç de dos anys, les antenes militars han de desaparèixer d’aquest recinte, però cal estudiar l’ús de les antenes civils que donen servei a la ciutat, com ara al port de Barcelona".

Per la seva part, els grups de l’oposició del Govern municipal han demanat que s’estudiï la desaparició completa de les antenes que hi ha instal·lades al Castell.

Per part meva, fins que no ho veigi fet, no m'ho creuré.

On comprar ?

2008-05-20T01:47:00.000-07:00

Com a comprador, crec que tinc algunes recomanacions útils a fer al hora d'escollir un producte.

Primera: aprofitem-nos del tipus de canvi i comprem en dòlars als EUA!

Com comprar si estem a la UE i moltes pàgines no envien género a l'extranger?
Existeixen empreses com Borderlinx que s'encarreguen de suminisrtar-te una adreça als EUA on enviar tot lo que compris. un cop tot allà, ho embalen i t'ho envien tot junt. Els amics de Borderlinx ja et cobren els aranzels d'entrada a la UE, així que no t'has de preocupar de res. Es paguen aranzels en funció del valor de la compra aixíq ue contra menys declareu, menys pagareu. També el cost del transport va en funció del pes.

Adreces:
http://www.borderlinx.com/
Pàgina web de coses fetes a mà: http://www.etsy.com/index.php
Apple: www.apple.com/es_store
Mobiliari i articles de disseny: http://www.dwr.com/category/tools.do

Si no voleu complicar-vos la vida, aqui a Barna podeu trobar també moltes tendes outlet, d'oportunitats, electrodomèstics amb tares i de productes de marca de la temporada passada.

Aquí algunes adreces útils:

Per la casa:

ZABRISKIESTUDIO
C/Mallorca, 198 ( entre Aribau i Enric Granados )
Telf: 93-323 12 47
Restos de coleccions de tendes Natura, Vientos del SurRopa i complements per la casa.

STOCK-HOUSE
C/Balmes, 67

OUTLET " LA PERLA GRIS"
C/ Consell de Cent, 300 ( Barcelona )
Tel. 93-637 84 25
Hi trobaràs la colecció de roba per la lalr de la temporada anterior a meitat de preu.

Electrodomèstics

OTSEIN.
C/ Batista, 12
(Poble Nou).
93.266.18.19

FAGOR.
M. de Déu de Montserrat, 110. 9
3.455.00.08

BOSCH-MÍELE-BALAY.
C. Santander, 81.
93.313.11.00

ZANUSSI (Ratlles i Copets)
Gran Via Sur, 183.
93.263.31.41

Tallers Oberts: Ho trobo tant bona idea!

2008-05-16T00:38:00.000-07:00

Nois, amb iniciatives com aquesta em sento orgullós de ser Barceloní!

Estic parlant dels tallers oberts. Es tracta que artesans i artistes de diferents parts i disciplines de la ciutat obrin els seus tallers a la gent del carrer. Ho vam fer fa dos anys amb amics i va ser la pera! L'edició 08 comença demà dissabte 17 i hi ha 3 zones. Raval, Gòtic i Born.

Segur que és un èxit (com les 15 edicions anteriors).

Lo dit, olé FAD, olé ClosII i amunt i crits!

+ info:
http://www.tallersoberts.org
http://www.tallersoberts.org/to2008/mapa08.pdf

Mà o tia en boles.

2008-04-13T22:50:00.000-07:00

La setmana passada la xarxa treia fum a causa d'una imatge publicada del vicepresident dels USA Dick Cheney en la que es veu un primer plànol de la seva cara.

Pero la polèmica no ve per l'aspecte de pervertit de l'amic dick sino pel reflexes de les seves ulleres.

Les ments més malévoles hi veuen una dona despullada. en canvi la Casa Blanca ho desmenteix i assegura que és la seva mà sostenint una canya de pescar.

Tu que creus, que en Dick fa honor al seu nom o es tracta de la seva mà?

Barna es congela.

2008-04-02T05:36:00.000-07:00

Heu sentit a parlar del les Flash Mobs? Es tracta d'un col.lectiu de gent que es reuneix per fer una acció coordinada i absurda al matiex temps i després es dispersa com si no hagués passat res.
La cosa absurda pot ser demanar una hamburguesa que no existeix al McDonalds o fer una guerra de coixins, pero el meu Flash Mob favorit és el World Jump Day un dia en que molta gent es va reunir per saltar plegats i canviar l'eix de la terra! No ho trobeu encantadorament ingenuu?

L'última moda en flaix mobs és lo que es coneix com Freeze Mobs. És obviament una massa de gent que es queda congelada en un determinat lloc durant un determinat espai de temps i després es dispersen. Darrerament n'hi han hagut a NY o Londres. És molt divertit veure gent que queda congelada en situacions absurdes o donant-se un petó pq al cap de 5 minuts (que és lo que dura el happening) tenen els braços agarrotats o les boques seques.

Aqui a BCN es va fer un Freeze mob a la Pl Reial la setmana passada. Us deixo el video. I aquest dissabte 12/04/08 s'en fa un altre. S'ha quedat a la Pl Catalunya a les 13h. Desde allà s'anirà al lloc de congelació.

Per més dades uniu-vos al grup de Facebook " Frozen Barcelona ".

Documentació:
http://es.wikipedia.org/wiki/Flashmob
http://losmakers.com/2008/03/23/freeze-barcelona/

Vespa Primavera T3 : el clàssic, la innovació, la meva Vespa.

2008-02-24T05:44:00.000-08:00

Fa dos anys quan vaig comprar la Vespa, no arribava a imaginar-me el clàssic que estava a punt de fer meu.

Vaig escollir una Vespa Primavera ET3 després de veure'n una pels carrers de Barcelona.
Em va deixar tant enlluernat que en vaig quedar enamorat.
En vaig buscar una durant mesos, fins que en vaig localizar una a Reus. Estava en males condicions, amb molta corrosió i feia més de 14 anys que no s'engegava. Tot i així, el 16 de maig del 2006 vaig decidir provar i posar-li gasolina. Li vaig haver de donar unes qunates patatdes, pero la moto va engegar.

La Primavera T3 va ser innovadora en molts aspectes: el tub d'escapament, el sistema de transmissió i per sobre de tot, en el motor. Aquest nou model venia equipat amb un motor d'unes prestacions esportives sense precedents. El carburador Dellorto SH8 19/19, les 4 velocitats, el baix centre de gravetat, el poc pes (78kg), les rodes de 10 polsades i 5.500 rpm doten a la Primavera T3 d'una potència de 7 CV (en anteriors models era de 4.5), més compressió i una coducció àgil, estable i potent capaç de fer-la rodar a més de 80 kmts/h.

Es van fer 143.579 unitats de Vespa Primavera ET3 entre el 76 i el 83. Va ser la successora de la Vespa125 i a partir del 83 va ser substituïda per la Vespa PK 125.
A part de la T3, Vespa va fer dos models més de Primavera: La PK 75cc i la NK 125cc. De la T3 es van fer dues motoritzacions: la 75 i la 125.

Desde el seu naixement aquesta Vespa ha despertat l'admiració i reconeixement dels entesos.
Els primers que les van conduïr van haver d'inscriure's en una llista i esperar mesos per obtenir la seva Primavera. En el meu cas també van ser mesos d'espera per temes burocràtics i de papers (estava donada de baixa).

Malgrat tot, passejar per Barcelona amb la meva Primavera, és i serà sempre una de les sensacions més gratificants per mi.

M'agrada pensar que igual que em va passar a mi, algú altre veurà la meva Vespa i es quedarà meravellat i no podrà fer res més que fer-la seva.

Per veure un article d'un entés de l'any 1979:
http://www.vespaclubcordoba.es/PostNuke0764/webVCC/img/maxi/0101.JPG

Aquí l'anunci de Vespa:

Yes we can: La cançoneta del Obama feta pel Will-I-Am dels Black eyed peas.

2008-02-08T09:15:00.000-08:00

Aquestes són les declaracions del Will-I-Am dels Black eyed peas per explicar com es va inspirar per fer el video Yes we can pel B. Obama.

De ben segur que aquesta cançoneta li fa guanyar un munt de punts al Obama.

Diu aixó:

I was sitting in my recording studio watching the debates...
Torn between the candidates
I was never really big on politics...
and actually I'm still not big on politics...
but 4 years ago, me and the black eyed peas supported Kerry...
And we supported Kerry with all our might...
We performed and performed and performed for the DNC...
doing all we could do to get the youth involved...

The outcome of the last 2 elections has saddened me...
on how unfair, backwards, upside down, unbalanced, untruthful,
corrupt, and just simply, how wrong the world and "politics" are...

So this year i wanted to get involved and do all i could early...

And i found myself torn...
because this time it's not that simple...
our choices aren't as clear as the last elections ...
last time it was so obvious...
Bush and war vs. no bush and no war...

But this time it's not that simple...
and there are a lot of people that are torn just like i am...
So for awhile I put it off and i was going to wait until it was decided for me...

And then came New Hampshire...
And i was captivated...
Inspired...

El video en qüestió. Video musical.

I aqui el video del discurs que va motivar la cançó.

Per què els polítics es preocupen de parides com de l'Unitat d'Espanya?

2008-02-06T06:59:00.000-08:00

En Rubianes expressa clarament l'opinió de l'aplíssima majoria de gent.

9 de març : Eleccions Parlament Espanyol.

2008-02-04T23:08:00.000-08:00

Les eleccions legislatives s'apropen i els perits polítics escalfen motors.
Tots comencen a ensenyar les seves cartes.

Tenim dues opcions, com tots sabreu. O esquerra idealista o dreta catastrofista. La resta són diferents gossos amb el mateix collar.

Tanmateix, m'he decidit a donar un cop d'ull a les propostes dels candidats.

Així doncs, primer de tot tenim als del PSC - PSOE.
La candidata per Catalunya és la Carme "optimista" Chacón.
La Carme, a la seva web http://www.carmechacon.cat/ca/ ens mastega els seu programa i el redueix a idees clares. Basicament, es proposa crear 350.000 nous llocs de treball, augmentar el salari mínim fins als 800 euros mensuals, augmentar el permís de paternitat de dues a quatre setmanes, aconseguir que 30.000 joves catalans tingui accés a una beca (salari per a estudiar la Formació Professional o el Batxillerat), elevar la construcció d'habitatge protegit en més de 50.000 habitatges, desplegar el nostre Estatut, acordar un nou sistema de finançament i assignar el 0,7 per cent de la Renda Nacional a l'ajuda al desenvolupament. Res, quatre coses.

Us enrecordeu aquell comité de savis que havia d'elaborar els eixos principals de la campanya del PSOE? Em sembla que no van tenir temps a donar-li cap cop d'ull a la llista de la Carme perque no veig res que no hagi vist deu mil vegades ja. I si fos ella, no parlaria massa del estatut perque a hores d'ara tots sabem que va ser una grandísima enganyifa.

Estic esperant a que s'enceti la campanya (ara estem en pre campanya) i poguem donar-li un cop d'ull a aquest super programa fet per nosequants premis Nobel. De ben segur que el publicaran a http://www.psoe.es/
Estaré atent.

A l'altre banda tenim als amics del PP (dir PPC és poc menys que una broma).
En aquest partit passen olímpicament del candidat local (que hauria de ser Dolors Nadal) i es centren A SACO en la imatge del Mariano. Només cal un cop d'ull a la web del http://www.pp.es/ per adonar-se'n de per on van els trets... tot està centrat en el Mariano Rajoy.

Amb Mariano serà possible: Derrotar al Terrorismo, Mejorar la calidad de nuestra democracia, hacer de España un país seguro, Recuperar nuestra voz en el mundo, Hacer de España una de las cinco economías más avanzadas del mundo, Alcanzar el pleno empleo, Conseguir uno de los mejores sistemas educativos i d'altres generalitats.

M'he llegit les les maneres d'aconseguir aquestes fites.. són més de 50 pàgines.
La conclusió és que netre generalitats com "fer d'Espanya un país respectat internacionalment", pero n'hi han algunes que fan una miqueta de por. Atenció:

Propondremos a los españoles y al resto de los partidos políticos una reforma de la Constitución desde la lealtad a los valores del pacto constitucional. Garantizar la estabilidad del Estado de las Autonomías. Delitimar el núcleo básico de competencias intransferibles e indelegables por el Estado.

També volen:

Establecer mecanismos que aseguren el consenso que guió la Transición en los grandes asuntos de Estado. En particular, propondremos elevar a 2/3 las mayorías para aprobar las leyes que regulan los aspectos esenciales de nuestro modelo institucional y territorial.

I continua! El punt 114 i 115 no tenen perdua:
Garantizaremos por ley el derecho a utilizar y a estudiar en castellano en todas las etapas del sistema educativo. Incorporaremos a la Ley que regula el uso de la bandera y otros símbolos las previsiones y mecanismos jurídicos que garanticen su estricto cumplimiento.

A veure si ho he entés bé: Banderes espanyoles a tutiplén. Transferències blidades per la constitució i castellà a l'educació?

Caram, si bé és veritat que els programes parlen de manera molt general, pero entre molta palla trobes la vertadera intenció del partit. En aquest cas està clar.

Respecte als altres partits. Què dir? Tard o d'hora pactaran amb el PP o el PSOE, així que per que trencar-se el cap?

Malgrat tot, val la pena veure lo que diuen els candidats:

CiU: Duran i Lleida ens diu lo següent:
"El pitjor que li pot passar a una persona, a una família, a una associació, a una entitat… a un poble, és que li perdin el respecte. Doncs bé, això és el que ens ha passat a Catalunya en els darrers anys: ens han perdut el respecte. Ara se’ns respecte molt menys que abans. Tothom s’atreveix amb nosaltres, i això abans no passava. Ara, en canvi, passa i ens és profundament negatiu."
Jo em pregunto: quan ens han respectat? Vol dir en l'època del Pujol, suposo. No nego pas que llavors les institucions polítiques catalanes estiguèssin més respectades que ara, pero a nivell global, potser sí que hem anat un pél enrera, pero no massa. Tenen altres slogans, pero em fan tanta ràbia, que passo de comentar-los.

ERC: Portabella, Ridao (el candidat de ERC de le snacionals), Puigcercòs i companyia tirant cadascú per la seva banda. Encara no tenen programa o jo no l'he sabut trobar. Si algú el troba, que m'ho digui.

http://www.esquerra.cat/

Veureu que la pàgina d'ERC és una grandíssima oda a ells mateixos.

Conclusions: Diguin lo que diguin serà mentida. Pero si t'hi fixes bé, podras entreveure la filosofia o la manera de fer política de cada partit. En ocasions fa riure i en d'altres fa plorar.

Arribats a aquest punt, em pregunto: jo a qui voto?

Coherència.

2008-01-19T09:03:00.000-08:00

Aquestes son les vivències d'Eugeni s. Reig, enviades a la revista InfoMigjorn en forma de carta. En ella relata les ventures i desventures del seu dia a dia desde que 10 anys enrere, va decidir parlar en català arreu dels països catalans.

Jo ho veig més com una lliço de comportament, que no pas una carta normal.
L'Eugeni és una persona molt valenta. Ho dic perquè sé que no és fàcil fer el que fa.

La carta diu així...

SEMPRE PARLO CATALÀ

Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans.

L'experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona! En contra del que es diu tot sovint, parlar en català arreu i amb tothom no només és possible, sinó francament gratificant. I no visc a Olot ni a Banyoles: visc a Barcelona, i faig vida al Poble Sec i al Raval, on a hores d'ara ben bé la meitat dels habitants són immigrants recents, i encara de l'altra meitat la majoria són castellanoparlants. Els catalanoparlants nadiushi som una migrada minoria. Però viure en català és possible: jo ho he pogut comprovar dia a dia, al llarg d'una dècada. Com ho he pogut comprovar també a llocs qued'entrada semblarien inversemblants, com ara Montcada i Reixac i Alacant.

He tingut algunes experiències positives, i d'altres de negatives, però tampoc no voldria ara perdre'm en anècdotes. M'agradaria, en canvi, comentar alguns aspectes generals que penso que podrien ser d'utilitat.

Després de deu anys m'he anat fent normes bàsiques que em faciliten tenir les coses clares i no desviar-me del meu objectiu de contribuir a la supervivència de la nostra llengua -que d'això i no de res més es tracta. Són les meves guies, i cadascú es fa les seves, és clar, però m'agradaria compartir-les per si són d'interès per algú.

1) Parlo sempre en català a tothom, facin la cara que facin, tinguin el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes, i només si ells fan evident que no m'entenen i sol·liciten una altra llengua: si no, els parlo en català. És sorprenent la de coses que entenen els turistes si s'acompanyen amb gestos i amabilitat. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d'arribar -corregeixo: sobretot si acaba d'arribar, només em sentirà parlar català des del primer dia. Si ho faig així, he comprovat que mai no s'estranyen ni mai em demanen que canviï. Curiós, oi?

2) Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen: els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin els fets que parlin per mi, i penso que és molt més potent que em sentin parlar català sense que els pressioni que no que els intenti convèncer.

3) Quan algú que fins ara no ha parlat català s'atreveix a fer-ho, faig cara de pòquer i segueixo parlant normal com si res: no em meravello ni els adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta, això sembla que els dóna seguretat i els anima a seguir. En canvi quan en feia escarafalls, i em mostrava content del canvi, o ho comentava amb d'altres davant d'ells, etc., això tendia a avergonyir-los: els "fa tall" i de seguida ho deixen córrer i tornen al castellà. (De fet, ben mirat no ho és, de contradictori: si afirmem que el normal seria que tothom parlés en català, inclosos els nouvinguts, per què en fem escarafalls? Fent-los festes només demostrem que, de fet, no ho és gens de normal, ni tan sols per a nosaltres, i ells ho capten de seguida! A ningú no li agrada ser un ninot de fira...)

4) No m'enfado mai, ni discuteixo mai sobre si tinc o no dret a parlar català. És una qüestió que no està en discussió, i punt. Els drets no es discuteixen, s'exerceixen. Si algú m'intenta provocar, senzillament no responc: si em pressiona molt, li dic que potser té raó, o potser no. I prou. Una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: "Si tu ho dius..." seguida del silenci. És pura màgia!
Ah, i sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar.

5) Quan algú fa conyeta sobre el meu català, els responc amb la mateixa moneda, tombant la truita. Per exemple, uns paquistanesos del barri al principi reien quan m'hi dirigia en català, tot dient "hi hi hi, catalan, hi hi hi"...i jo els responia sempre dient, en to burleta "hi hi hi, urdu, hi hi hi"... I la conyeta es va acabar ben aviat.
Avui no diuen res, i un d'ells m'ha començat a parlar en català! Si no veig manera de tombar la truita, senzillament no responc, com si sentís ploure.

6) No tolero els "intèrprets" ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen perquè "pobrets" ells no en saben, o els que tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, "oberts i solidaris" que tu, etc etc. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber, molt seriosament -sempre sense enfadar- me ni discutir- que jo ja sóc grandet i que ja em defenso tot solet pel món, o bé els dic que el meu interlocutor sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell i jo, i que em sembla una falta de respecte que el tractin de subnormal com ho estan fent.
Res més, amb això sol haver-n'hi prou. La immensa majoria de les vegades, el "traductor espontani" ho deixa córrer, i l'immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al "salvador" espanyolista. No és broma, proveu-ho!

7) Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: "Per què?" Això normalment li trenca totes les defenses, es queda de pasta de moniato perquè no s'ho espera, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així sense embuts. Però gairebé mai s'ofèn, si no és que es tracta d'un militant anti-català, que sol defensar-se amb el rotllo de "estamos en España y a mi nadie me puede obligar bla bla bla". I jo els dic, novament amb tota amabilitat, que té raó, que ningú no els pot obligar a tenir més cultura de la que tenen. I és quan s'enfaden per això que ja els tinc enganxats: "Ho veus, com sí que m'entens?" I si es posen molt idiotes, passo d'ells: adéu, ja trobaré un altre bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada, i els ho faig saber mentre me'n vaig. Pel que fa als que realment no entenen el català perquè porten molt poc temps aquí o veritablement no han tingut oportunitat d'estar- hi en contacte, normalment no s'enfaden i responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és "bé, sempre ets a temps per començar, no?" o "tranquil, ja l'aniràs entenent, és molt fàcil", o alguna cosa per l'estil. I un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat -demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m'acaba entenent o crida algú que m'entengui. Quan això passa, no m'oblido mai de dir adéu amablement al nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: "adéu i gràcies"!

Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li puguin ser útils. Agrairia saber altres tècniques o guies que feu servir vosaltres que jo pugui aplicar.

Lluís Maria Xirinacs mite i llegenda.

2008-01-16T00:49:00.000-08:00

En Xirinacs serà sempre símbol de lluita catalanista i reivindicativa anti-franquista.

Català convençut i d'idees, fermes, pensador, escriptor, doctor en Filosofia, activista infatigable per la pau i pels drets nacionals catalans, fundador de diverses associacions, senador, escriptor; la seva lluita no violenta pels drets civils el va fer candidat al premi Nobel de la pau. Al llarg de la seva vida Xirinacs va intentar posar de relleu amb els seus actes les contradiccions de l'estat espanyol i va lluitar, per l´'independència de Catalunya.

Després d'ordenar-se sacerdot als vint-i-dos anys, va rebutjar els diners que l'Estat donava a l'Església i va portar a terme una vaga de fam contra la vinculació entre Església i Estat. Durant la seva vida duria a terme diverses vagues de fam. L'última l'1 de gener del 2000 a la plaça de Sant Jaume de la ciutat de Barcelona per demanar la independència dels Països Catalans.
Posteriorment va ser un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya i es va plantar un any i nou mesos durant 12 hores al dia davant la presó Model de Barcelona, fins que es va aprovar la Llei d'Amnistia i els presos van ser alliberats.

Va ser empresonat diverses vegades tant durant el franquisme com ja en l'etapa constitucional.

Des de la seva mort, al seu voltant s'han suscitat molts mites erronis, tals com que va ser el senador més votat de l'història o que va suicidar-se. Ambdues històries no són certes. Els tres senadors més votats a Barcelona al 77 i al conjunt de l'estat van ser Josep Benet i Morell, amb 1.328.607 vots, Francesc Candel Tortajada, amb 1.263.669 i Alexandre Cirici i Pellicer, amb 1.198.256, tots tres de l'Entesa dels Catalans. Xirinacs va ser el quart més votat de Barcelona i Catalunya i el vuitè de l'estat (els quatre de Madrid el sobrepassaven), amb 550.678. Això sí, va ser l'independent més votat en aquelles eleccions i probablement en la història de les eleccions al Senat espanyol. Per una altra banda, l'informe forense del Jutjat de Ripoll datat a 10 de desembre de 2007 conclou que la mort de Xirinacs va natural.

Xirinacs deixa una carta pòstuma adreçada als catalans. A mi em posa la pell de gallina.

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

En pau descansi.

16 de Gener. COMENCEM.

2008-01-16T00:34:00.000-08:00

Avui enceto blog en aquest nou emplaçament.

Anteriorment he intentat escriure al Wordpress, pero ha resultat ser un entorn massa inestable.

Amb massa atacs de hackers, spams, sense possibilitat de parametrització i d'altres desastres similars...

Comencem aqui a veure que passa. I si no, sempre es pot fer copy pasta i marxar a una altra banda!

Si voleu veure com era el meu anterior blog: www.albertmarcos.com/blog

18 Juny - Sonar 2007

2008-01-15T23:42:00.000-08:00

La matinada del diumenge 17/06/07 es va acabar la 14ena edició del Sonar 07. Un festival eclèctic i internacional per on van desfilar un total de 83.230 persones pels diversos recintes atenent al reclam d’una amplia oferta musical que passa pel techno eivissenc més fresc (perfecte per ser escoltada estirats a la gespa artificial de la carpa del Sonar Dome) al trance més vibrant del Sr. Milcky Globe (dj) o al ritme quadriculat de Jeff Mills, Richie Hawtin, Dave Clarke o Angel Molina. Fins a 421 artistes han nodrit una inavastable agenda del Sonar d’aquest any, que acaba deixant-nos la sensació d’haver-nos perdut molts concerts que valien la pena, pero alhora amb la sertesa d’haver aprofitat cada segon.

L’oferta del Sonar va variant any rere any, aquest any hem pogut sentir reggaetòn, rap, pop i hip-hop tant de dia com de nit, de la mà de Dorian, Cornelius, Mala Rodriguez, paralelament al la resta d’ofertes techno d’alt nivell com The executives, Tuomas Toivonen o Timo Maas.

A SonarMática la tecnologia ha estat al servei de la màgia i no al revés. Per això l’estel.lar apartat multimèdia del Sónar, emplaçat al CCCB, ha generat tanta empatia. en aquest espai s’estudiava la fina linea que separa la magia i la tecnologia.

L’última nit va aportar racions de llegenda pop (Devo), hip-hop a múltiples bandes (Mala Rodríguez, Rahzel), electro-kitsch ballable (Fangoria), reggaeton de prestigi (Calle 13) i alguns clàssics de casa com els dj’s Jeff Mills, Dave Clarke i Ángel Molina, toi i que aquest últim decebés amb la seva primera sessió.

La nit de dissabte va atraure 19.500 persones al recinte de Fira Gran Via, una xifra un xic inferior a la nit de divendres, que va tenir Beastie Boys com a estrelles. El balanç va reafirmar, en tot cas, el festival com la més important proposta musical de pagament de Barcelona.

Els 83.230 espectadors registrats queden lleugerament per sobre de les expectatives de l’organització, calculades, dies enrere, en uns 80.000, i també de l’assistència de l’any passat, que va ser de 81.500 persones. La mostra, amb un volum de negoci que suposa al voltant d’un 0,03% del producte interior brut de Catalunya, va viure les edicions més multitudinàries els anys 2003 i 2005, quan va superar els 89.000 visitants.

Enrere queda una 14a edició presidida per un rehabilitat Smiley, la icona de l’onada acid dels anys 80, que, segons l’organització, ha vingut marcada per “la il.lusió i els descobriments”, ara solament queden el records i la seguretat que l’any vinent repetirem i serà millor…

9 Maig - Refugi anti-aeri 307. Testimoni dels horrors de la guerra.

2008-01-15T23:40:00.000-08:00

El Refugi 307 està situat al cap de munt del carrer Nou de la Rambla, és un dels pocs vestigis de la defensa passiva dels barcelonins durant als atacs aeris de la guerra civil.

En dos anys, a Barcelona es van construir 1.400 refugis, un dels quals va ser el situat a la confluència del carrer Nou de la Rambla i el passeig de Montjuïc, l’anomenat refugi 307. Aquest refugi es va construir a iniciativa dels veïns, que van projectar excavar 400 metres de túnel. Hi havia tres portes d’accés, de les quals resta oberta només una, i una sèrie de mesures perquè la metralla no pogués entrar dins del refugi. La capacitat d’aquest refugi era d’unes dues mil persones, tot i que no es va arribar a acabar.

Hem de recordar que Barcelona va ser la primera ciutat que va patir bombardejos aeris indiscriminats , és per aixó que les autoritats municipals de Barcelona no havien pensat en l’eventualitat que Barcelona fos bombardejada des de l’aire i desconeixien la potència destructora de les bombes.

La tardor de 1936 es van començar a divulgar entre la població civil normes bàsiques per afrontar aquest perill nou. Es van editar llibrets i cartells i es va assajar per primer cop amb les sirenes que haurien d’alertar la població.

El primer que va fer l’Ajuntament va ser habilitar els passadissos del metro i ferrocarril, però l’ocupació massiva de les estacions va fer necessària la construcció d’altres espais per refugiar-se. Quan van caure les primeres bombes, la ciutadania va assumir la seva pròpia defensa i va arribar a construir aproximadament uns 1.300 refugis a tota la ciutat. Aquests refugis els van construir dones, gent gran i infants, ja que els homes joves eren al front.

El Museu d’Història de la Ciutat i el districte de Sants-Montjuïc organitzen vistes comentades a aquest testimoni d’un dels fets més significatius de la Guerra Civil espanyola, que marcaria els esdeveniments bèl·lics a partir d’aquell moment: el bombardeig de les poblacions civils a la rereguarda.

30 Abril - Montjuïc ja es “”"”nostre”"” mmmm… i ara que?

2008-01-15T23:39:00.000-08:00

Tema resolt a cop de decret: El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i l’alcalde de Barcelona, Clos II, han fet oficial a la Moncloa la cessió del castell de Montjuïc, que es portarà a terme per decret i no per projecte de llei, paralitzat des de fa 18 mesos al Congrés. Tenint en compte el caràcter públic de l’edifici, s’afirma a l’ordre ministerial, al castell hi onejaran les banderes de Barcelona, Catalunya, Espanya i de la Unió Europea.

El petit preu posat pel gobern ha estat la creació d’un consorci format per, almenys, el Ministeri de Defensa, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per a la gestió d’un centre de la pau a les seves instal·lacions. Que ja em direu que és aixó d’un centre de pau… El gobern exigeix també que la bandera d’Espanya onegi al castell i dona un termini màxim de tres anys perquè desapareguin del castell les antenes i les xarxes de comunicació instal·lades i per traslladar el personal militar destinat a la vigilància i custòdia d’aquests instruments, pensats per atendre les necessitats de seguretat i defensa de l’Estat.

Vale, llavors es pot ben dir que el castell de Montjuïc és de Barcelona, per fi. Sí… pero i que hem dit que s’hi havia de fer ara? Un centre de pau? I millor dit, i ben mirat… no serà tot plegat una maniobra per penjar-se medalletes a un mes de les eleccions?

24 Abril - St. Jordi: And the winner is...

2008-01-15T23:38:00.000-08:00

Bones,

Com cada St. Jordi desde fa anys, el dia després (o sigui avui) surt el rànqking dels llibres més venuts a les paradetes de llibres.

Aquest any aquestes els guanyadors són:

‘La sangre de los inocentes’, de Julia Navarro.

‘El pont dels jueus’, de Martí Gironell

‘Si et menges una llimona sense fer ganyotes’, de Sergi Pàmies.

‘Relacions particulars’, de Josep Maria Espinàs.

‘La clave Gaudí’, de Andreu Carranza y Esteban Martín.

‘El secreto de la felicidad’, de Sebastià Serrano.

En una altra categoria tenim els llibres mediàtics: Els monòlegs del Bonafuente (amb DVD inclòs) i el del Polònia està al capdamunt del rànking.

Que us sembla? Si heu comprat algun d’aquests, sembla que hagueu encertat, si no, continueu proban-t’ho altres anys!

i visca Sant jordi!

16 Abril - Gran Casino de l’Arrabassada: Si hagués de fer una peli de por, aquest seria el lloc perfecte.

2008-01-15T23:37:00.000-08:00

El Gran Casino de l’Arrabassada és un altre exemple de gran desconegut dintre de la llarga llista d’indrets increibles que romanen amagats dintre de la nostra ciutat.

Aquest anteriorment extraordinari complexe d’oci, símbol del luxe d’una ciutat en plena expansió econòmica, va ser construit a l’estil modernista i es va inagurar el 15 de juliol de 1911. Actualment presenta un estat deplorable d’enronament i deixadesa, que contrasta amb l’esplendor, la riquesa i l’excés en la que va viure al principi de la seva història, a principis del segle XX.

El casino va ser dissenyat per l’arquitecte català Andreu Audet i Puig amb un pressupost insòlit a l’època: 2,5 milions de pessetes. Va ser una obra faraònica que va ridiculitzar el cost de monuments coetanis com l’Arc de Triomf i el que ara és el Museu de Zoologia. L’obra incloïa un parc d’atraccions, el Casino, un hotel, jardins farcits de plantes exòtiques i un esplendorós restaurant digit per xefs portats de Paris.

El seu declivi va començar a perfilar-se el 1912 quan el governador va prohibir el joc, més tard, el general Primo de Rivera va tornar a prohibir el joc el 1929, cosa que va fer que la societat entrés en fallida un any més tard. Posteriorment, durant la guerra civil, l’edifici, es va fer servir primer per fugir dels bombardejos i després com a quarter de carabiners. Les instal·lacions van quedar tan malmeses després de la guerra que l’any 1940 es va enderrocar i avui tan sols queden dempeus restes de parets i columnes, algunes habitacions mig destruïdes, escultures amagades entre la vegetació, les entrades i túnels, fosses tancades amb ferro forjat, arcs, fonts, fragments sencers d’escalinates i altres petits racons misteriosos, tals com una petita i discreta habitació, anomenada la Sala dels Suïcidis, on els perdedors hi anaven per acabar dignament i no haver de suportar la vergonya d’haver ensorrat la família en la misèria.

I així ha arribat als nostres dies, amagat rere la espessa vegetació que hi ha anat creixent, mantenint el seu misteri, la seva llegenda de luxe i diversió i el seu costat més obscur, reflexe de la societat de l’època.

Si voleu fer d’Indiana Jones i probar de trobar aquesta autèntica reliquia del passat, visiteu aquestes pàgines:

http://www.parccollserola.net/catalan/home/home.htm#

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_2_200187818,00.html?accio=detall&home=HomeBCN

5 Abril - No estàs tant malament, podries ser el Keith Richards!

2008-01-15T23:36:00.000-08:00

Sí, amics, per molt malament que estiguis, per molt aprop del precipici que et trobis, l’amic Keith sempre estarà pitjor….

Capteu el careto que té, pobret. Amb aixó ja paga…

Aquest paio, que és conegut com Su satánica majestad (tot i que a lo de majestad no li acabo de veure el perque…) ha declarat a la revista juvenil britànica NME que que va esnifar les cendres del seu pare, mort el 2002, durant la típica festa desfassada.

Al pobre Sr. Richards Senior no se li va ocòrrer res més que demanar que l’incinerèssin i en Keith, es va guardar les cendres de son pare a casa seva (mai se sap)… fins aqui bé.

Anys més tard, la fatalitat es va ajuntar… un Keith Richards amb ganes de gresca, una festa i una urna amb algo esnifable… Les declaracions del K. R. parlen per elles mateixes: “Va ser incinerat i no vaig poder evitar fer-me una ratlleta. No li hauria fet res”.

Després ho va desmentir i ho va atribuir a “un malentès”, (si… siiiiii) però el periodista que el va entrevistar manté que ho va dir.

Després el Keith es queixa que el votin com un dels artistes que té més possibilitats de morir en els pròxims 10 anys.

Keith colega, si vas caient de les palmeres i obrin-te el cap i dient que esnifes les cendres de ton pare incinerat, que vols que pensem. Ademés amb aquesta cara de pansa que em portes, la veritat és que molt vital no sembles…

Ah i no et deixes vigoti-Cantinfles que encara fas més por!

29 de Març - el Minut rus.

2008-01-15T23:35:00.000-08:00

Vaig llegir no se a on fa temps un article que deia que quan viatgem, amb el tràfec del anar i el venir, ens acostumem a deixar coses. Els bitllets de l’avió, un document, la cartera, els mitjons, el cap…

Per això la persona que signava l’article deia que calia posar en pràctica lo que ell anomenava EL MINUT RUS, que no era una altra cosa que quedar-se mirant la paret durant un minut i no pensar en res. Deixar la ment en blanc….

Es veu que li deia rus perquè una amiga seva que era russa li havia explicat que tot i que el cervell ja tingués processada la informació de lo que has d’agafar i lo que no, els nervis i la pressió de no deixar-se res, fan que al final ens ho acabem descuidant.

Amb aquesta tècnica s’aconsegueix miraculosament que el nostre cervell recordi allò que ens estem descuidant.

De cop i volta alguna cosa fa “pup” i recordes aquella cosa indispensable … et preguntaras si funciona… doncs compra un bitllet d’avió avui mateix i proba-ho. Vaaaa.

27 de Març - L’amenaça fantasma.

2008-01-15T23:31:00.000-08:00

Avui he llegit a l’apartat d’opinió de la vanguardia un petit article molt ben escrit.

Crec que val la pena reproduïr-lo perque posa paraules a lo que molts pensem.

El títol de l’article és bastant Hollywoodiense: L’amenaça fantasma

Diu així:

XAVIER CRUZADO, Cànoves i Samalús

Són fills, néts i deixebles d’aquells que van formar part d’un antic règim autoritari, part guanyadora d’una guerra cruenta i fratricida que va provocar l’èxode de milers de persones cap a altres països, per aquells que van poder escapar, i milers de morts per despit i odi, per aquells que van quedar atrapats com a rates.

Avui es dediquen a saturar el sistema judicial amb els seus recursos contra els drets i deures aprovats per la majoria de ciutadans, manipulant alguns mitjans de comunicació contra aquells que no son ni pensen com ells, i llençant els plebeus al carrer, enarborant banderes i símbols del seu nacionalisme, qui sap si 300 mil o 2 milions, amb falsos missatges de justícia i llei, aconseguint enfrontar les dues espanyes, un altre cop.

Un altre cop l’amenaça fantasma plana sobre els nostres caps, llaurant odi per combatre la por a la diferència cultural i territorial, amb els mateixos missatges que fa 50 anys, però aprofitant-se d’un sistema democràtic que només veuen sota la seva visió: la dictocràcia d’un pensament únic.

No cal afegir res.

21 de Març - El cànon digital (buuuu) i les lleis per sortir de marxa (weeeee).

2008-01-15T23:29:00.000-08:00

Tots sabem que en aquest país ens encanta fer lleis (més o menys inútils) i que un cop fetes buscar un subterfugi o una drecer per no haver de complir-les. Exemples clàssics són l’extraperlo de la postguerra, els detectors de radars, les mil i una infraccions que faig amb la moto i un llarg etc.

De tota manera, si complim o no la llei, tampoc passa res, perque no hi ha ningú per castigar-te. I si no, que aixequi la mà qui hagi vist una patrulla de la Guardia Civil per una autopista … ningú… Llavors qui vigila? Doncs els radars. No?

En fin, parlant de lleis absurdes que entren en vigència (si el milió de signatures no hi posa remei) és el cànon digital, que com diuen els amics de www.todoscontraelcanon.es “ens afecta a tots”.

Capteu quina repercusió tindria el cànon sobre aquests articles:

- 1 ordenador con 160gb de disco duro (22 EUR de canon)

- 1 regrabadora de dvd’s de ordenador (16,67 EUR de canon)

- 1 impresora multifunción (10 EUR de canon)

- 1 cámara de fotos con memoria para 200 fotos (9 EUR canon)

- 1 reproductor de dvd de salón (6,61 EUR de canon)

- 1 Equipo de música de salón (0,60 EUR canon)

- 1 línea adsl 1 MB (35 EUR canon anuales)

- 200 cd’s vírgenes para grabar diversos datos (50 EUR de canon)

- 100 dvd’s vírgenes para grabar diversos datos (140 EUR de canon)

Tela, no? Tot i que com us dic, feta la llei, feta la trampa, comprant els productes per internet a França o als EEUU que passaria? Logicament ens saltem el cànon. Doncs ja sabeu.

I ojo perque aquesta és una llei que es modifica i que ens afecta a tots:

Gràcies a una nova normativa del Ministeri de l’interior, aquest estiu a Catalunya, els bars musicals i discoteques podran obrir durant una hora més weeeee!

És a dir, fins les 3.30h els bars musicals i les 6 les discos.

La idea és que els locals es puguin buidar més esglaonadament i que es faci coincidir l’hora de sortida dels fiesteros amb l’hora d’apertura del transport públic i així reduïr la sinestralitat. Ben pensat amic Saura, si et veiés la Tura (li faria ràbia perque aquesta va ser una llei que es va redactar en periode Turenc i que ara el Joanet es dedica a modificar).

Resulta que hi ha un departament a la Gencat.cat que es diu “Jocs i espectacles” i que es dedica a legislar i a pensar com posar pals a les rodes al sector dels jocs i dels espectacles. Que per lo vist es el sector de l’oci nocturn. Qui ho diria. Doncs es veu que la seva directora, la Sra Mercè Claramunt ha declarat fa poc, que estan decidits a modificar la llei d’Espectacles, una llei que desde abans de la guerra no es modifica. Per ser més exactes, desde el 1935, data en la qual es va batejar amb el nom de “super tango“. no se perque, pero suposo que seria perque podien ballar tangos més llargs… ¿? L’Asociació d’Actividades Recreatives Musicals (Fecarsam) demana que no solament no es tanquin les discos a les 6, sino que es fixi com a hora màxima de tancament les 7 del matí. Ai… Joaquim Boadas (el presi del la Fecasam), com es nota que no vius sota d’una disco i com es nota que no t’aixeques a les 8 del matí per nar a treballar els caps de setmana… é!

Tot plegat serveix per donar una miqueta d’oxígen a un sector, el de l’oci nocturn, molt castigat ultimament per part dels organs de gobern. Mireu: segons la Federació Catalana d´Associacions de Locals d´Oci Nocturn (Fecalon), l’Ajuntament de Barcelona va precintar l’any passat més de 500 locals de concurrència pública, dels que un 90% eran bars. El principal motiu de tancamanet ha estat l’incompliment de l’horari de tancament (28%), activitats que no es corresponen amb les autoritzades i treballars sense llicència.

També s’han tancat locals com el Mas i Mas o la malaurada Paloma per decisió judicial arrel de les denúncies dels veïns.

O sigui que els empresaris d’oci nocturn no guanyàven per sustos. Amb aquesta llei no están pas més tranquls, pero com a mínim, mentre els veïns no els denunciin o la poli no els pillin fent algo ilegat, podràn anar treient més calés de cada nit de feina. Per lo que veig la pressió de la Fecalon també té els seus beneficis.

Venga associacions de veíns, que hi dieu?

(sangre sangre)